La incerta glòria del federalisme

En aquests moments de desconcert ideològic del socialisme català, de ben segur que els aniria molt bé llegir aquest passatge que Joan Sales va escriure, el 1956, a Incerta glòria:

“Corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella memorable saragata, ¿te’n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia quina era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.

Posada la cosa a votació, va guanyar la federal. Nous problemes: ¿com era la bandera federal? Vam haver de preguntar-ho al pare de la Trini; i va ser la Trini que, guiant-se amb les explicacions del seu pare, la va engiponar amb teles diferents. Hi havia unes barreres vermelles, grogues i morades i després un triangle blau-marí on anaven encastades unes estrelles blanques; aquestes les vam fer de paper de barba retallat amb estisores i les vam enganxar amb pastetes. ¡Quina feinada ens va donar, aquella bandera endiastrada! Les estrelles van donar peu a noves discussions; ¿quantes n’hi havia d’haver? Una per cada Estat Federat, però ¿qui sabia quants Estats federats hi hauria? En el dubte, per curar-nos en salut n’hi vam plantificar força, quinze o setze; ¡que tothom estigués content! Després vingué el problema pràctic d’introduir-la (...) I finalment... ¡hissar-la! ¡Uf! (...) Tantes discussions, tanta feina, tants afanys, tant gatejar per la teulada de la Universitat, tot per aconseguir que els passants, que ho miraven des de la plaça, comentessin estranyats: ¿Què els agafa ara als estudiants? ¿Per què hissen la bandera nord-americana?

-¿Això deien els passants? ¡La primera notícia!

-Sempre bades, pobre Lluís. Doncs ¿quin comentari volies que fessin? ¿Què et penses que se’n treu, d’hissar banderes que no coneix ni la mare que les va parir?”

Certament, brandar segons quines propostes pot resultar incomprensible per la gent i ser interpretat com una facècia.

CARTA OBERTA ALS MILITANTS D'ERC DE LA REGIONAL DEL CAMP DE TARRAGONA

Benvolguts/des companys/es de partit,

Com ja deveu tenir coneixement, el dimecres que ve se celebrarà a Tarragona el Congrés Regional que ha d’escollir la nova executiva regional. No m’adreço a vosaltres per recordar-vos deures contraguts, responsabilitats, entusiasmes, ni complicitats. Cadascú se sap prou bé quan de temps ha dedicat al partit, quin és el seu estat d’ànim i per quin motiu continua sent militant.

Només una reflexió: en aquest Congrés ens hi juguem que la regional d’ERC al Camp de Tarragona no pugi al  tren que forma l’actual comboi d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tampoc, no sé si en un moment de crisi de valors envers la política i amb unes estructures de partit tant primes ens podem permetre el luxe d’iniciar aventures que ens condueixen per vies que no sabem a on porten.

No sóc ningú per donar lliçons, ni per llençar proclames. També, us he de dir que no hi tinc cap interès particular en la llista de Jordi Cartanyà. Fa mesos em va oferir formar-ne part i ho vaig declinar, però em vaig comprometre a ajudar-lo en tot allò que estigués al meu abast. I és això el que ara faig. M’adreço a vosaltres, amb qui en més d’una ocasió hem compartit ideals polítics, ens hem creuat correus o hem sostingut llargs debats, per dir-vos, senzillament, que jo dimecres no em quedaré a casa. Aniré a Tarragona i votaré per la llista del Cartanyà.

Confio que ens hi trobarem. Una forta abraçada.

Salut.

Els ajuts de menjador escolar

Una de les diferències més importants entre els governs d’esquerres i els de dretes és el fet de concebre l’Administració com la responsable de vetllar pels seus ciutadans més desafavorits i gestionar les prestacions i serveis necessaris amb criteris que garanteixin la igualtat d’oportunitats per a tothom. No vull dir amb això que als conservadors aquest tema no els preocupi. L’acostumen a derivar cap a la iniciativa privada de caràcter benèfic i caritatiu, majoritàriament religiós, tot i que no sempre ho té perquè ser. Tampoc, no vull dir amb això que, des del pensament progressista, no s’esmercin esforços des de la societat civil per promoure i engegar projectes de solidaritat i cooperació amb el 4t i 3r món.

Dit això, no m’estranya gens que, mentre a la premsa apareixen notícies com aquesta de que el Banc d’Aliments incrementa la seva activitat respecte anys anteriors, des de l’Ajuntament es giri d’esquena a aquesta realitat i es restringeixin els criteris per obtenir ajuts de menjador escolar. N’estic segur que en aquest nou govern municipal hi ha més d’una persona que exerceix i practica amb tot el convenciment l’amor al pròxim i es reserva un espai del seu temps lliure a obres de caritat provades. Mentre tant, però, com a gestors de la cosa pública, van retallant ajuts als mateixos que després atenen. I, el que és pitjor, van inflant discursos que exalten (mireu els comentaris de la notícia) baixes passions, si és que al racisme, la xenofòbia o l’apel•lació a la distinció per raons de temporalitat, se’n pugui anomenar d’aquesta manera.

Les opinions guanyen la batalla a les idees

A les eleccions municipals de Reus, les opinions han guanyat la batalla. No és nou d’aquests comicis veure com s’obté més rèdit electoral instal•lant una opinió entre la gent, que no pas intentant oferir una idea. L’opinió consisteix en transmetre un judici (favorable o desfavorable) sobre un fet o persona que se sustenta en els valors, la moral i ètica col•lectiva del què està bé i el què no ho està. Intervé directament sobre el nostre pensament i no requereix racionalització, comprensió o demostració.

Les idees requereixen un procés més elaborat i llarg per a ser assumit per la majoria de la gent. Primer, cal que l’elector identifiqui la necessitat d’haver d’assumir una nova idea, li cal comprendre-la i, finalment, “comprar-la”. A diferència de les opinions, les idees parteixen d’un ideari polític o postulat ideològic, amb el qual han de mantenir una coherència. Les opinions, en canvi, es poden llançar des del buit ideològic més absolut –tot i que no tenen perquè-.

No sabria dir quina de les dues accions requereixen més esforç de “cuina” per part dels partits polítics. Sí, és cert, que tant una com l’altra, requereixen, com a primer pas, de la genialitat per obtenir èxit. Capítol a banda seria com es fa la seva propagació.

A Reus, en aquestes eleccions han triomfat tres opinions que han estat demolidores per l’espai d’esquerra: la primera, que la immigració és una amenaça; La segona, que calia un canvi després de 32 anys; I, la tercera, que la gestió de la coalició de govern havia estat un desastre. El triomf d’aquestes opinions no va deixar espai per les idees. Probablement aquest va ser un dels errors estratègics més grans que vam cometre la gent d’Esquerra a Reus: confiar amb la força de les nostres idees.

El resultat final ha estat el que ha estat i la composició de l’Ajuntament, la que ja coneixem. Només dues coses a constatar relacionades amb les idees i les opinions. Una, és que el personalisme ha fet forat: s’ha passat d’un regidor de la CORI a dos de l’ARA. És a dir, els projectes electorals independents basats en les projeccions unipersonals han obtingut un regidor més que a l’anterior mandat. Una mena de partits que fins ara eren més propis de les poblacions costaneres, començant per la costa andalusa del GIL, arribant fins al Salou de FUS.

I l’altra constatació és que la prevalença de la opinió, a vegades, serveix per emmascarar la ideologia. Un tema que, perdoneu que us ho digui, em deixa una mica expectant.

El problema d'Esquerra va ser saltar-se el guió

Tothom recordarà el temps de la Crida. Un braç social instigat per Convergència. Teòricament incòmode al govern de la Generalitat, feia avançar el país en matèria de normalització lingüística. Allí on el govern de Pujol no s’atrevia a qüestionar o interpel•lar directament, ho feia la crida des de la “desobediència” civil, xiulant i pintant a RENFE, per posar un exemple, forçant pel poder de l’activisme a retolar i anunciar els horaris de tren en català.

Alguna vegada el mateix Pujol se n’havia vantat de la utilització de la Crida com un instrument per quan anava a Madrid a practicar la política al cove: -Oh, és que m’hauríeu de trapassar –el que fos- perquè sinó, aquests de la Crida, n’armaran una de grossa...

Però aquesta gent de la Crida es va fer gran o va ser conscient que aquest model s’esgotava en si mateix. I tot allò va perdre vigència i efectivitat. Curiosament el desembarcament a ERC per part de Colom i tota la generació se’n va dir Crida Nacional. A partir d’aquell moment l’instrument en mans de Convergència deixava de ser social per passar a ser polític. Mai fins el 2003, CIU s’ha sentit més còmode de tenir una ERC petita, domesticada i molt cridanera. A la pràctica tenia la mateixa funció que havia tingut la Crida: els permetia perpetuar-se al poder i continuar amb la política d’anar a Madrid a pidolar, espantant als espanyols amb l’ombra d’ERC.

Superada l’etapa Colom, ERC va créixer i madurar el seu posicionament. Desplaïa enormement fer el paper de comparsa esvalotadora tota la vida i es tenia consciència de que que més enllà de la política del peix al cove, s’hi podia fer alguna cosa més. I l’acord del Tinell va ser el gran pas i, també, la sentència que dictava l’ordre de cerca i captura d’ERC. Havia deixat de ser instrument, per passar a ser un perill. Així, doncs, el problema d’Esquerra va ser saltar-se el guió. I des de llavors no ha passat un dia que no s’hagi intoxicat a l’opinió pública presentant a la gent d’Esquerra com uns morts de gana que es volen aprofitar del poder.

El nostre país fa temps que és de Convergència i quan dic que fa temps no parlo de quatre dies, parlo de fins i tot abans que es fundés la pròpia Convergència. Ells són els guardadors de la pàtria i la resta som el poble, l’amaniment que la intelligentzia d’aquest país ha anat movent pel tauler d’escacs, en funció del seu càlcul d’interessos. Una intelligentzia que, per postres, no ha sabut/volgut avançar el seu pensament nacional ni un mil•límetre més enllà del que havien deixat escrit i dit els homes del noucentisme.

És per això que ara em fa una especial gràcia quan un dirigent de les CUP diu en una entrevista per Catalunya Ràdio que no forma part dels seus objectius créixer i formar govern, tot sacralitzant el seu esperit combatiu. I fan bé si volen sobreviure a l’abraçada de l’ós. Ni fets a mida, CIU torna a tenir minoritzat l’independentisme i fàcilment teledirigible. Això sí, cridaner i suficient eixelebrat, per poder tornar a anar a Madrid a reclamar un peixet més per al cove amb l’excusa de que si marxen amb les butxaques buides, els independentistes l’armaran grossa.

L'estiu que ens vam quedar sense la inversió de l'estat

Aquest estiu el bisturí de la contenció pressupostària de l’estat ens ha ajornat sine die un conjunt d’inversions en infraestructures cabdals pel creixement i benestar del Camp de Tarragona. De cop i volta, per decret ministerial, l’estació intermodal de l’aeroport, el corredor del mediterrani i el tram de l’A-27, entre Valls i Montblanc, han passat a la galeria dels records del què hagués pogut ser. En una època d’estrènyer-se el cinturó, totes aquestes retallades serien comprensibles si no fos que aquestes infraestructures, en la seva data prevista de finalització, ja eren un despròsit i un homenatge al retard endèmic a que ens sotmet els governs de Madrid, que espero que el motiu que els justifiqui no sigui la raó d’estat.

El que no m’hagués pensat mai és que una tal inconveniència servís perquè algú aprofités l’ocasió per fer-se la foto de salvador de la pàtria i, després, comprovéssim tots plegats que allò era paper mullat: que sí..., però no ben bé..., ja veurem..., més aviat no que si..., quasi que no... Hi ha, però, un altre element ben curiós en tot aquest culebrot d’estiu. Em refereixo a la indignació del territori que, acompanyada o assistida pels mitjans de comunicació, ha focalitzat els seus esforços en només un dels tres trams afectats: l’A-27. Tothom donava per fet i perdut la resta. Fins i tot hi va haver qui va aprofitar per fer una roda de premsa per expressar la seva resignació (!). Estic perplex.

Ja me’n guardaré prou d’opinar quin dels tres projectes aturats és més urgent tenir acabat. Cada un respon a una necessitat diferent. Però, és molt hipòcrita omplir-se la boca amb el discurs que s’ha de potenciar el transport ferroviari i després, davant els tres cubilets del triler, decantar-se per destapar justament el que duu el cartellet de la carretera. Què fàcil resulta fer sempre el ploramiques denunciant la injustícia que representa la desinversió que rep del corredor del mediterrani, veritable eix econòmic i productiu que conforma tota una regió europea i, en canvi, sembla que s’acaba el món perquè s’ha aturat un tram de comunicació interior. Em pregunto també si en un context de crisi cal fer una infraestructura pensada per millorar el flux de mercaderies i no pas una altra, ideada per treure del retràs imperdonable la mobilitat de les persones, com ha de ser l’estació intermodal?

Qui ha decidit que s’havien d’aparcar els altres projectes i concentrar la queixa en una sola infraestructura? I, qui ha triat la infraestructura? De ben segur que seria més fàcil que obtingués una resposta a totes les meves preguntes si gaudíssim d’un Camp de Tarragona concebut com una regió metropolitana, amb les institucions de govern que li pertoquen i amb la responsabilitat de governar i planificar el territori. A més, tot plegat, deixaria de semblar un joc d’interessos i càlculs de tàctica electoral.

El portal del Baluard, 11 de setembre de 2005

Enguany farà 5 anys que des d’Esquerra vam acordar que seria molt interessant cercar un espai urbà lligat amb la nostra història local que estés relacionat amb la Guerra de Successió. Un lloc comú per homenatjar la Diada Nacional de Catalunya. Localitzar aquest lloc permetria acabar amb la dinàmica de dispersió de celebracions que hi havia hagut fins els moment i, alhora, facilitaria que la societat civil també s’hi pogués sumar.

Per fer possible aquest caràcter transversal que se li volia donar a l’espai, calia institucionalitza-ho. Per això, Esquerra va impulsar una moció, per a ser subscrita per la resta de grups municipals (només el PP va declinar), en la que s’acordava que la Plaça del Baluard fos considerada punt de trobada de les entitats i ciutadans i ciutadanes de Reus per a la commemoració de l’11 de setembre. També, es demanava que l’Ajuntament posés una placa commemorativa. La llegenda proposada per Esquerra era la següent:

“El 29 de setembre de 1709 l’exèrcit Borbònic, procedent del Santuari de Misericòrdia, va travessar els portals d’entrada a la ciutat per ocupar-la durant 6 dies. Aquesta fou la primera vegada que el municipi restava sota el domini de l’exèrcit de Felip V durant la Guerra de Successió, que finalitzaria amb la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va significar la pèrdua de les llibertats i les institucions de govern del poble català.”

Aquest escrit és el que va constar el primer any a la placa provisional que va realitzar Esquerra, per reivindicar l’espai de celebració. L’any 2006 l’Ajuntament va instal•lar la placa definitiva que ara hi ha i va incorporar l’ofrena floral com un més dels diferents actes que organitza en motiu de l'11 de setembre. Aquell segon any, l’ofrena floral de les formacions polítiques i la societat civil ja s’havia consolidat com un dels actes més concorreguts de la diada. En aquella ocasió, Esquerra va editar un full volant en el que s’explicava el motiu pel qual a Reus fem una ofrena floral a la plaça del Baluard. Us afegeixo el text d’aquella octaveta (llàstima que no en conservo cap):

PER QUÈ COMMEMOREM L’11 DE SETEMBRE A LA PLAÇA DEL BALUARD?

Durant la Guerra de Successió el posicionament de Reus a favor l’arxiduc Carles d’Àustria va significar que la ciutat no fos aliena al conflicte bèl•lic. La salvaguarda de les seves muralles no van impedir que en diferents moments sofrís els efectes devastadors de la guerra i en visqués diversos episodis com l’aportació de lleves, les contribucions econòmiques o el patiment de les extorsions de l’enemic.

Les cròniques locals relaten que en el transcurs dels mesos de setembre i octubre de 1709 l’exèrcit borbònic va prendre el control del Camp. Particularment, un destacament de l’exèrcit felipista que havia acampat al santuari de Misericòrdia va entrar a Reus amb 1.200 soldats i 80 cavalls, juntament amb 1.800 homes que provenien de Lleida. Aquesta va ser la primera vegada que la nostra ciutat restava sota el domini de l’exèrcit de Felip V durant la guerra, que finalitzaria amb la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va significar la pèrdua de les llibertats i les institucions de govern del poble català.

El lloc més idoni per homenatjar la ciutadania reusenca que va lluitar per la defensa de les nostres llibertats són els portals del clos murallat de la ciutat: element simbòlic i real de protecció i, alhora, element de la via pública per on va ser franquejada. Es desconeix exactament per on van entrar les tropes però, la proximitat geogràfica del portal del Baluard amb al Santuari de Misericòrdia el converteix amb un espai molt propici per la celebració reivindicativa de l’11 de setembre a Reus.

Reus, 11 de setembre de 2006

L’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides

Encara que ho sembli, no és el títol de l’última pel•lícula de Peter Greenaway, l’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides representen tres soltes de llençar un mateix missatge. Anem per la primera de les soltes: a la Convenció de Quadres de Lloret de Mar, a part del vídeo “Tornarem a vèncer”, hi van haver diferents parlaments. Hi ha una de les intervencions que voldria destacar, és la de Joan Manuel Tresserras. Amb un discurs reposat, amable i entenedor, ens va anar inculcant un missatge clar i diàfan sobre el paper decisiu que havia jugat ERC, des del govern, per la cohesió nacional. Tot plegat, ho va resumir amb la imatge de que Esquerra havia recosit el país.

Un motiu més que explícit i justificable del sentit i el determini de la implicació d’Esquerra a la governabilitat de la Generalitat de Catalunya en aquests darrers 7 anys. En un sentit igual, mantenia la mateixa solta Josep Lluís Carod Rovira el passat dimecres, 19 de maig, quan en la conferència que va donar reforçava aquest concepte argumentant que participació d’ERC en la formació dels dos tripartits havia estat un aposta per a la vertebració nacional. I, amb una imatge més prosaica, que evoca més eficàcia i fermesa que la de Tresseras, parlava que s’havia soldat la societat catalana. Reblava la frase afirmant que calia fer participar a tot el país, sense “distinció entre catalans i altres catalans”, perquè “ser català és un projecte voluntari”.

Tot plegat un missatge prou potent i molt bo que ofereix una imatge de partit responsable i compromès amb la societat del nostre país. Que llença una idea que pot resultar atractiva pel nostre electorat i que contribueix a mantenir la confiança que ens han donat fins ara. Llàstima que no sempre és ben interpretat aquest missatge, ni se’n sap copsar l’essència del contingut. Hi ha qui sense gaire solta, o més aviat amb poca, quan l’intenta versionar per adaptar-lo al seu estil particular de retòrica el buida de contingut i el tergiversa, convertint-lo en una novel•la de fulletó del gènere western. Quan això passa, en comptes de parlar un responsable polític, sembla que ho estigui fent el pistoler protagonista del fulletó quan, amb la mirada penetrant, mentre sosté les mans sobre la culata del cold, perdona la vida al “malo” i li etziba: “Vam fer a Montilla president per deixar clar que no teníem res en contra dels que s’estimen Espanya i viuen a Catalunya”.

I, fiuuu...! S’ha volatitzat qualsevol sentit de cohesió, recosides, soldades o vertebracions. S’ha retornant a un llenguatge que ara resulta tronat i segons com es miri perillós, perquè etiqueta, classifica i/o categoritza. Accions, totes aquestes, que ens allunyen de l’objectiu de la vertebració, al qual no hauríem de renunciar, ni donar un pas endarrere.

Pacte Territorial

Fa dies que observo amb estupefacció com a la ciutat veïna el tema de la llei de Vegueries encara és candent i és l’ase dels cops de la lluita intestina pel poder local. Mentre passa això, tots plegats ens allunyem cada cop més del consens necessari que requereix concebre el Camp de Tarragona com una realitat metropolitana. Una aportació, aquesta, que resultaria més edificant i profitosa pel desenvolupament de la supracomarca que l’absurd debat nominalista sobre les capitalitats i el nom de la cosa.

Ignorar el concepte d’àrea metropolitana aplicat al Camp de Tarragona és obviar, en gran part, la veritable dimensió urbana de les diferents ciutats que la constitueixen. Altrament, des de l’àmbit administratiu i polític és imprescindible concebre la nostra regió com una xarxa metropolitana, per tal de poder comprendre d’una manera adequada les necessitats actuals que, per la falta de previsió, resulten peremptòries en determinats casos i a fi i efecte de procurar anticipar-se, en la mesura del possible, a les futures. Intentant generar l’ordenament urbanístic precís, el desenvolupament integral desitjat i el correcte dimensionament urbà, necessari per assolir uns nivells acceptables de benestar per als ciutadans de la vegueria.

No sé si és el moment de desistir a dipositar la confiança en els poders locals com agents solucionadors de l’esdevenir del Camp de Tarragona, però sí que ho és de desencallar aquesta situació. El model per sortir d’aquest atzucac és un gran pacte territorial, a semblança del pactes nacionals que s’han signat aquests darrers anys impulsats pel govern de la Generalitat. De la mateixa manera com existeixen pactes nacionals per l’educació, la innovació i la recerca o la immigració, per posar alguns exemples, és l’hora de promoure un Pacte Territorial pel Camp de Tarragona. Cal la redacció d’un document que hagi estat elaborat amb la participació de diferents fronts: agents socials i polítics, administracions locals, societat civil i món acadèmic. Un cop redactat, pactat i signat, s’ha de donar a conèixer, per anar multiplicant les adhesions i aconseguir incorporar a les agendes de treball respectives una visió compacta de la concepció territorial.

El Pacte Territorial pel Camp de Tarragona hauria de servir per assumir definitivament, per part de tothom, la realitat metropolitana. Per marcar les prioritats bàsiques i les línies de treball. Per establir l’eix de coordinació, òrgans de govern i de governança que contempli fórmules de participació ciutadana. Per projectar el creixement i planificar una carta de serveis de les prestacions socials, d’educació i salut, un planejament unificat sobre mobilitat, medi ambient o desenvolupament territorial. Tots aquests temes només es poden afrontar amb èxit des de la intermunicipalitat, per una qüestió de densitat demogràfica, perquè sinó, l’impacte i efectivitat d’aquestes polítiques s’afebleix quan és concebut des de l’aïllament i la diversitat municipal.

I a partir d’aquí, cadascú des del seu àmbit polític, sindical, empresarial, acadèmic o social ha de contribuir a la conformació de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, la segona conurbació de Catalunya. Potser ara em poso on no em toca, però crec que aquest procés de redacció del Pacte Territorial s’hauria d’impulsar i liderar des dels serveis territorials del Departament de Governació, conselleria artífex de la llei de Vegueries. Una llei, per cert, que contempla la possibilitat de creació d’àrees metropolitanes.

11.878 voluntats

La jornada del diumenge passat serà d’aquelles per recordar. Reus es va posar en moviment per expressar-se, malgrat els intents a front obert de desmobilització de vot. Potser les xifres es van veure afectades per aquesta circumstància, però el que no van aconseguir afeblir va ser l’esperit i la fraternitat que es va viure aquell dia, ni tampoc ho aconseguiran alguns dels titulars dels principals diaris de l’endemà. He estat interventor en altres eleccions i sempre que m’ho pregunten dic que és una experiència a viure, perquè tant pels que hi van “obligats”, com pels que hi van per representar sigles, com pels passavolants interessats amb el procés, es crea un clima molt agradable que fa veritat aquell tòpic de que les eleccions són la festa de la democràcia. Però, us puc assegurar que en cap de les ocasions que he estat han superat el que vaig tenir el privilegi de viure aquest diumenge amb la consulta del 25 d’abril a Reus.

És en l’anècdota de la quotidianitat on s’aprecia la humanitat i la il•lusió de la consulta. És en el pare que va fer dipositar el vot al seu fill de quatre anys per poder-li recordar el moment quan fos més gran. És en la noia de 18 anys recent complerts que ens comentava que estava il•lusionada de que fos aquesta consulta la primera vegada que pogués votar. És en l’home gran que li deia a un nen petit que acompanyava als seus pares: Tu sí que ho veuràs! Frase idèntica –ves com són les coses- que ja havia sentit explicar, quan feia recerca històrica, a un senyora gran d’Ulldemolins que recordava el moment de la proclamació de la República i la gent gran que ho celebraven li ho repetien a ella, que era molt petita: “Tu sí que ho veuràs!”.

És en el grup de joves que van venir a votar i, una a una, s’anaven fent fotos mentre dipositaven el seu vot a l’urna, perquè en quedés constància per sempre. És en el senyor de 78 anys que ens va comentar que havia vingut expressament de Barcelona per poder votar. És en la mare que, quan estava a punt de votar, ens va demanar esperar-nos perquè la seva filla de 16 anys estava votant en l’altra taula i no s’ho volia perdre. És en l’àvia que volia ser-hi present i, malgrat que la seva néta havia sol•licitat que li vinguessin a recollir el vot amb l’urna mòbil, ella volia fer-ho en un col•legi electoral. És en la frase del meu company de taula que quan va pitjar la tecla per enviar el recompte va confessar que se li posava la pell de gallina. És en la solemnitat amb que vam fer la lectura de l’acta, calia fer-ho així, per respecte als votants i als que observaven l’escrutini, per estar en consonància amb la magnífica i rigorosa feina que havia fet la plataforma de Reus Decideix organitzant la consulta.

Estic molt agraït als 13.159 ciutadans que van exercir el seu dret a vot, però deixeu-me que escombri cap a casa i em fixi amb els 11.878 que van votar sí, les 11.878 voluntats de fer un pas endavant. Tots, des de la ferma convicció que això és un trajecte i que ja s’ha començat a caminar. Ara, cal, per part de tots, ser responsables de la confiança dipositada i saber gestionar la seva voluntat. Això vol dir que el moviment generat per les consultes no li pot tornar a passar el mateix que a l’Assemblea de Catalunya, on més d’un va veure com els seus somnis desapareixien engolits per la rigidesa del sistema polític i la ferragosa maquinària de partits.

Mena d'independentistes

Ara no recordo si va ser Josep Pla o Francesc Pujols qui va dir que els catalans estem molt aficionats a les taxonomies; a les classificacions, vaja. Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’escoltar a una persona influent d’aquest país que estava atacat d’aquesta “malaltia” de la taxonomitis.

El seu esforç classificatori feia referència als independentistes. Mai m’hagués pogut pensar que existissin subespècies de l’independentisme. Ara no ve al cas quina mena de distincions feia entre els partidaris de solucionar el futur d’aquest país per la via de la construcció d’un estat propi. El que realment em va preocupar de la seva classificació és l’haver de destriar entre els companys de causa en funció de la seva adscripció i, encara em capté més, és quin sentit se li pot donar al fet de marcar diferències entre uns i altres.

En honor a la veritat he de dir que no era la intenció de l’orador marcar distàncies entre nosaltres. Vaig entendre que utilitzava la distinció entre cada mena d’independentistes que ell identificava com un recurs per apel•lar a la fortalesa de les nostres conviccions. Un fet que, involuntàriament, ens elevava als que l’estàvem escoltant i ens ficava al grup dels més purs d’esperit, dels autèntics. Això no és més problema fins que hi hagi qui s’ho pugui creure i ho pugui interpretar com una superioritat i, en conseqüència, vulgui convertir algun dia aquest estatus en una prerrogativa.

Hi ha un altra problema en aquest galimaties de les classificacions, és la desvirtuació del significat al que pot arribar el veritable sentit de ser independentista. Si fem classificacions, podem fer gradacions i si fem gradacions, al final, això pot quedar tant descolorit com descolorit pot ser, avui en dia, per exemple, dir-se catalanista. Una paraula que pot arribar a no dir res, que s’hi pot arribar a dir-se’n tothom i que no concreta res.

Amb tot això no vull dir que tots els independentistes siguem iguals o perseguim el mateix amb la construcció d’un estat propi. El postulat polític que inspira el nostre independentisme pot ser ben diferent en funció de quin sigui el nostre model de polítiques (conservadores o progressistes) a seguir.

L’alcalde Reus i la consulta del dia 25 d’abril

Oficialment encara no s’ha donat el tret de sortida a la campanya de participació a la consulta del dia 25 d’abril, però sembla que n’hi ha que ja l’han començada. Em refereixo a l’alcalde Lluís Miquel Pérez i les seves declaracions del dimecres al programa Tribuna de Canal Reus. A la pregunta de l’entrevistador sobre si aniria a votar el dia 25 d’abril va ser diàfan. El senyor Pérez, sense embuts, va manifestar que ell s’inhibia de la consulta, alhora que en repartia una de freda i una de calenta, referent al tema de les consultes populars i al procés participatiu.

Resulta que el senyor alcalde, el dia en qüestió, no serà a la ciutat. Desconec la seva agenda o si la seva absència és un despit a la consulta, però no em sembla gaire encertat que en un dia que es calcula una gran mobilització de ciutadans, que espero que no passi res, però en el que s’han de preveure un munt de dispositius pel que pugui succeir, l’alcalde no hi sigui present. I no em sembla bé per aquest dia i per qualsevol altre que s’organitzi una mobilització semblant, sigui del caire que sigui, i del signe polític que es vulgui. Ara, ens falta saber qui serà l’alcalde en funcions, és a dir, qui restarà a la ciutat per garantir l’ordre o solucionar qualsevol problema que sorgeixi. Seria interessant que li passés la vara d’alcalde a algun dels regidors del seu propi grup municipal que havia declarat, alguna altra vegada, que davant un eventual referèndum per la independència, ell votaria sí.

Malgrat tot, el senyor Pérez va manifestar que havia tingut els seus dubtes i, per un moment, s’havia plantejat anar a votar anticipadament. Va deixar ben clar, que si ho hagués arribat a fer, no seria per votar sí, remarcant que la consulta permetia votar en blanc o no. Llàstima que ahir a l’entrevista no ens va aclarir quin havia estat el desllorigador que l’havia decantat per no exercir el seu dret democràtic a vot. Ens hem quedat amb les ganes de saber si havia estat aconsellat o li havien manat i qui ho havia fet, o si, senzillament, havia arribat a aquesta conclusió per obra del seu propi raonament.

Lluís Miquel Pérez, però, no va voler desaprofitar l’oportunitat per elogiar l’organització de la consulta i remarcar la seva seriositat. Està clar que per aquest camí no hi podia entrar i hagués comès un greu error si hagués intentat sembrar el dubte sobre el procés i les persones que el tiraven endavant. Vist que no podia qüestionar els organitzadors, es va decantar per qüestionar als votants. Primer, va dir que valia la pena tenir un test de la situació, referent aquest tema. Cosa que no entenc el seu interès si després no hi participa i es manifesta contrari a la via independentista.

I, després, agafeu-vos fort, va dir que s’havia de relativitzar els resultats que s’obtinguessin. Argüia que no es podien comptabilitzar al mateix sac tots els vots favorables, perquè caldria saber quants dels que votaran sí, ho hauran fet per manifestar el seu emprenyament amb la situació política general. Es pot ser més fariseu? Encara no s’han assabentat els que reproven les consultes populars en què consisteixen? La gent que vota sí no està a la reunió de veïns de l’escala triant el color de les parets del vestíbul. La gent que vota sí ho fa prenent una decisió política, perquè veu en la via independentista una solució als seus problemes i als de tots nosaltres com a comunitat. I sí, en aquests moment els problemes de la ciutadania es diuen crisi econòmica, es diuen estat espanyol i es diuen models de fer política. Motius que generen emprenyament amb la situació política general.

Per si algú encara tenia la més petita ombra de dubte, el senyor Lluís Miquel Pérez, en el moment culminant de l’entrevista, es va posar solemne i, apel•lant al seu càrrec de primer secretari del PSC a Reus, va deixar ben clar que no podia estar a favor de la via independentista. Igualet que el pastor que alça el bastó per aturar el ramat. Avís per navegants, per tal que no se li esgarriés cap ovella socialista i tingués temptacions de deixar-se caure el dia 25 d’abril per un dels divuit col•legis electorals que ha muntat la plataforma.

Sempre és d’agrair saber que se'n pot esperar de cada partit polític.

[Publicat a DelCamp.cat, el 08-04-2010]

El debat de la divisió comarcal al diari Les Circumstàncies

Al llarg de l’any 1932 el diari reusenc Les Circumstàncies es va fer ressò de la polèmica que suscitava en la societat catalana la futura divisió comarcal. Malgrat que la llei no va ser aprovada fins quatre anys més tard, en aquesta data, la intensitat de la controvèrsia coincidia amb el moment de major activitat deliberativa de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, consell assessor encarregat d’elaborar la proposta de divisió administrativa. I també, amb els mesos en que pel projecte de llei de l’Estatut era a les Corts espanyoles i s’estava debatent la seva aprovació, article per article, el qual n’avivava l’interès mediàtic pels seus continguts. Aquest expectació es va anar reproduïnt en les diverses matèries que havia de regular l’estatut. Un altre exemple d’aquest interès del moment és el que va ocasionar l’àmbit competencial de l’espai ràdio-elèctric i que queda molt ben reflectit en l’obra de Francesc Canosa Farran, “República TV. La Catalunya de la primera televisió”.

La línia editorial de Les Circumstàncies no es va limitar a fer un seguiment de la discussió sobre la divisió comarcal, sinó que, a més, va prendre un actitud propositiva, que és interessant de conèixer, ja sigui pel seu valor innovador i conceptualització moderna de divisió administrativa oposada al jacobinisme, com pel que representa aquesta publicació per diversos motius. Primer, perquè va ser un dels millor diaris reusencs, pel que fa a continguts i rigorositat. Segon, perquè era referent d’un sector de la població, pel fet d’actuar com a portaveu d’Acció Catalana, marca que no li impedia que rivalitzés amb els postulats d’un dels seus líders, Antoni Rovira i Virgili, quan estaven amb dissonància respecte el tema de la divisió territorial. I, tercer, perquè aquestes editorials van ser escrites per Joaquim Santasusagna, excel•lent excursionista (amb coneixements geogràfics sòlids) i reconegut intel•lectual local, amic personal de Josep Iglésies, el membre més jove de la Ponència Territorial.

Les Circumstàncies, fidel a la tradició del catalanisme, abominava de la divisió provincial que, en la seva editorial de l’1 setembre, considerava la seva creació “completament fictícia i [que] responia, sens dubte, a l’intent de destruir la unitat catalana”. Els de Les Circumstàncies es declaraven entusiastes de poder viure el moment en que s’acomplia la vella aspiració del catalanisme de fer efectiva la divisió comarcal com la genuïna de Catalunya, malgrat que es lamentaven que tant Valentí Almirall, com les Bases de Manresa o la Constitució de l’Havana només l’haguessin anunciat i mai l’haguessin concretat. El 9 de gener, en una altra de les editorials del diari, segons Les Circumstàncies, a la premsa catalana, el debat sobre la divisió administrativa girava al voltant de dues posicions: els rotatius instal•lats en les capitals de províncies, que començaven a mostrar el seu “esverament, fins ara dissimulat, de perdre l’actual preeminència i llurs homes es preparen a protegir-la” i, a l’altra banda, les publicacions de “les capitals de comarca, o els pobles que es pensen ésser-ho, [el quals] fan una feble campanya a favor de la conversió de les comarques en demarcacions administratives”.

Enmig d’aquesta polarització, Les Circumstàncies llençava la seva pròpia proposta. Una proposta que va ser recollida per la Revista del Centre de Lectura, al seu número del darrer trimestre de 1932 i que també mantenia concomitàncies amb un treball de l’estudiós de Tivissa Lluís Brull Cedó. Per Les Circumstàncies, “ens sembla millor que la petita Catalunya lliure aspiri a fer tan eficaços com pugui els seus” serveis i prestacions, afirmava en l’editorial del 24 de gener. La Generalitat “necessita delegar serveis i fins l’autoritat, que no pot exercir l’alcalde de cada poble. Però aquests serveis no caldria concentrar-los en una ciutat”. I prosseguia en aquesta mateixa editorial escrita el 10 de gener: “cada servei hauria d’organitzar-se en el poble estratègicament situat d’aquelles zones on fos més necessari. Fóra també natural que els delegats de l’autoritat poguessin exercir des de les ciutats-mercats, llocs de fàcil irradiació”.

Concepte que el dia 24 de gener perfilava, marcant la tipologia de les prestacions: “més valdria instaurar en les ciutats-mercats els serveis secundaris d’ordre general i, en els pobles estratègicament situats, els de caràcter particular”. I tres dies després, fonamentava el perquè de l’aposta per les ciutats-mercat: “si la gent pagesa i vilatana acut a una població per les seves transaccions i hi orienta un tràfic, és natural que aquesta mateixa ciutat sigui cap d’un departament; no caldria així imposar a la gent dues rutes: una per fer feines particulars i una altra per qüestions oficials. L’estat s’ha de proposar, en bona tesi liberal, servir els ciutadans”.

Setanta-vuit anys després, el motiu de discussió continua sent el mateix. Almenys, això és el que m’ha semblat després de sentir, aquesta setmana passada, la compareixença de l’alcalde de Tarragona i la del de Reus al Parlament de Catalunya, en el tràmit de la llei de Vegueries. Però, aquesta vegada s’ha produït una important variació: aquella “capital de comarca o poble que pensa ser-ho” ha assumit la tercera via proposada per Les Circumstàncies i es felicita d’una la llei de vegueries basada en serveis i no en capitals.

La mística del constitucionalisme espanyol

Jaume Vicenç Vives, al seu dia, quan va escriure Notícia de Catalunya, en uns dels seus paràgrafs va deixar escrit que pels catalans el primer ressort de la psicologia pròpia era la voluntat de ser, a diferència dels alemanys que era la metafísica, la raó pels francesos o pels espanyols la mística.

És curiós, doncs, com un poble tant místic com l’espanyol s’aferri d’aquesta manera tant desesperada a un paper, a la Constitució. Un poble tant recollit en ell mateix i el seu diàleg interior amb el transcendent. Tot plegat tant immaterial. Com pot ser que professi tanta devoció per una llei que, per definició, té més de contracte social que de llei natural immutable?

Segurament és aquest misticisme el que fa que els costi tant entendre de què va tot això de l’esperit de les lleis. Clar, hi va més d’un segle de distància, entre una cosa i l’altre. Acostumats a veritats absolutes i immutables, es prenen la constitució com un valor atemporal, sagrat, incorrompible. Possiblement, com deia aquell, els hi falta un parell de classes de dret, per saber que una llei, com tot contracte, sempre inclou clàusules pel seu dessistiment o renúncia i, que, és tant raó de ser del contracte garantir el seu acompliment, com assegurar els mecanismes per desempellegar-se.

Dic tot això, a propòsit de les declaracions que va fer Zapatero a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas a les instal•lacions del sincotró Alba, on deia que Catalunya no és una nació perquè la constitució la descriu com una nacionalitat i, políticament, com una comunitat autònoma. Això, fa petar de riure. I, a mi què, el que digui la Constitució? Que potser és l’arbre de la ciència o l’oracle de Delfos la Constitució? No té res millor a oferir-nos als catalans per convèncer que anem pel mal camí?

Com sempre, el poble espanyol, tant atrafegat amb els seus pensaments místico-essencialistes no sap que la Constitució, és un paper que conté acords, no veritats absolutes i que com tot contracte, malgrat que no hi consti en les seves clàusules (o aquestes siguin de difícil execució), també s’hi pot dessistir, també s’hi pot renunciar.

Només és qüestió de posar-s’hi.

Rendabilitzar l'experiència de govern

La participació d’Esquerra al govern de la Generalitat ha significat poder posar en pràctica i testar la idoneïtat de les seves propostes polítiques per a servir a la gent. Ara, davant l’electorat, Esquerra ja no és una mera expectativa. S’ha passat de l’abstracció teòrica a la praxis de l’exercici de govern. Els ciutadans tenen elements basats en l’experiència per valorar el partit com a gestor de la cosa pública.

Paral•lelament, en clau interna, l’experiència de govern esdevé el millor actiu electoral per encarar les eleccions del 2010. Això sí, sempre que se sàpiga utilitzar adequadament aquest bagatge per treure’n el màxim profit. Per fer això possible, cal començar avaluant una a una totes les polítiques de govern que ERC ha desenvolupat, posant al descobert els encerts i reconeixent els errors. Aquest anàlisi s’ha de realitzar fent servir d’indicador el grau d’efectivitat i satisfacció que n’ha obtingut el ciutadà de les accions de govern, combinat amb el mesurament de l’avenç nacional.

L’anàlisi dels set anys de govern des d’aquest doble eix (servei al ciutadà i sobirania) segurament pot resultar més incòmode o pot arribar a implicar fer una revisió complerta dels esquemes de discurs. Però aquest anàlisi acurat, segur que ens permet apropar-nos millor al batec de la societat i pot servir per desvetllar el motiu d’una gran paradoxa que es dóna en aquest moment: com s’explica que en un context en que no hi ha cap estadística que desmenteixi que l’independentisme creix, sembla que el suport a ERC va disminuint o s’estanca? A grans trets, intueixo una resposta a dos nivells.

Un primer nivell ja l’he apuntat amb el doble eix d’anàlisi de la política de govern. En el recompte de l’acció de govern, probablement trobarem molts fets sobiranistes (fira de Frankfurt, reconeixement de seleccions nacionals, llei de cinema...) que es poden presentar com a èxits. I, amb això, segur que a Esquerra no el guanya cap govern de la Generalitat anterior. Però ens abocaria a la confusió si es convertís el sobiranisme amb l’única fita. Senzillament, perquè no hi ha un sol element que motiva als potencials votants d’ERC i no es dóna resposta a la percepció d’eficàcia i grau de benefici obtingut per l’elector de les polítiques empreses per Esquerra. Incorporar l’òptica d’anàlisi del benefici al ciutadà genera valor afegit al discurs polític republicà i ofereix millor resposta a les demandes de l’electorat.

Un segon nivell de resposta vindria donat pel què categoritzem com a “fet sobiranista”. M’atreviria a apuntar que hi ha un desajustament entre els ciutadans que donen suport a l’independentisme i les polítiques sobiranistes. Si analitzem la mena d’accions de govern que incorpora el fet sobiranista, ens adonarem que aquestes formen part de l’esfera d’un nacionalisme antiquat, basat només amb tret identari. Un concepte limitat que ja ha estat superat per l’eixamplament de la base social de l’independentisme, per allò que es teoritza a l’assaig de Josep-Lluís Carod-Rovira i que s’ha acabat simplificant com a “sobiranisme pràctic”.

Cal un revisionisme que compassi el model d’acció de govern amb el pensament nacional no excloent. Carod-Rovira va definir a qui podia representar el sobiranisme o s’hi podia sentir atret (en resum, tothom!), ara convé fer un segon pas per culminar la definició del pensament nacional que ha de consistir en repensar com governar per a tota aquesta gent. Les accions de govern sobiranistes ja no poden ser únicament referencials de la identitat, han d’aportar contingut en el terreny del benestar de les persones, substanciat en les prestacions, i prosperitat i seguretat en l’àmbit econòmic i social.

El context de la cursa electoral al Parlament ha de ser l’escenari per fer aquest exercici i, alhora, pot ser la resposta a aquella demanda que feia sobre la necessitat de formular un programa d’avenç nacional que abandoni l’abstracció teòrica i busqui complicitats àmplies.