Bici sense carril

El diumenge passat tenia la dèria de passejar pel Passeig Prim i Sunyer. Volia comprovar com havia quedat la cosa. Per tranquil•litat meva tot seguia igual. Cap senyal vertical anunciava que allí no hi havia un carril bici, ni cap senyal horitzontal estampada a la calçada hi prohibia de circular amb bicicleta. Clar, abans tampoc hi havia cap senyal vertical ni horitzontal que anunciessin que pels laterals de la vorera central, els corriols enquitranats eren carrils bici. Aquestes vies tampoc són del característic color granat que tenen la resta de carrils bici de la ciutat. De fet, tampoc a cap ciclista se li acudiria transitar per aquell espai ple d’obstacles: faroles, fonts, torretes gegants i d’altra mena, que de veritat que és cert que fan els passejos molt bonics, però situats enmig del que ha de ser un carril bici el fan impracticable.

A principis de mes havia saltat la notícia que l’Ajuntament, davant les queixes dels veïns sobre els que circulaven en bicicleta pel “suposat” carril bici, havia decidit treure el carril bici dels passejos. No qüestionaré la base de la decisió perquè ignoro si era un o deu veïns els que es queixaven i, també, desconec si el nombre incidents (atropellaments i paraules d’enuig entre vianants i ciclites sumats) representaven un promig d’un al dia o d’un al mes. El que m’estranya és la solució: eliminar el carril bici enlloc de buscar un solució perquè les bicicles puguin transitar pel passeig tot preservant la seguretat de vianants i ciclistes. Potser la solució estaria en senyalitzar degudament, conscienciar a uns i els altres, marcar un itinerari alternatiu o, bé, potser, desplaçar el carril bici a la calçada per on circulen els cotxes. Però, eliminar el carril bici per acabar amb el problema? Se m’acaben els adjectius per qualificar-ho.

Doncs tal com us deia, el diumenge vaig passejar pel passeig Prim i Sunyer. L’estona que hi vaig estar vaig veure un parell de grupets de ciclistes i un parell més que circulaven sols. Tot, amb l’harmonia habitual d’un plàcid diumenge després de festes de Nadal. Pel amants de les estadístiques, constato que el nombre d’incidents va ser zero.

El gran relat català

El relat català -allò que en comunicació política s’anomena l’”storytelling”-, pel que fa a la història contemporània de Catalunya, m’atreveixo a apuntar que segueix un patró igual, amb lleus variants, que ens serveix per explicar-nos a nosaltres mateixos i molts dels nostres components d’identitat, a través dels esdeveniments i fets històrics. Ho podeu comprovar i veureu com funciona en diverses matèries: corrents de pensament avançats, innovacions pedagògiques i educatives, història de la radiodifusió, tecnologia, la introducció de la pràctica de l’esport o l’excursionisme, les colònies escolars, etc...

El relat té tres fases. La primera fase comença sempre al voltant d’un fet o esdeveniment fruit de la iniciativa privada, d’una sola persona o d’un grup que en són els pioners a Catalunya i a la resta de l’estat. Han après o vist el desenvolupament d’aquest fenomen viatjant a l’estranger (on allí també era una activitat bastant nova). La iniciativa té una segona fase de creixement i socialització gràcies al suport rebut des de la societat civil, un mecenes o, per alguns temes més propis de l’activitat de foment de l’administració, pel suport rebut per alguna de les tres grans administracions de Catalunya: l’Ajuntament de Barcelona, la Mancomunitat o la Generalitat.

La tercera fase ens relata la seva caiguda, finalització o adulteració. En aquest moment el relat es bifurca, segons l’esdeveniment: si es tracta d’una activitat vinculada a l’administració, l’estat passa a legislar i el fagocita o el transforma en benefici propi, despullant-lo de qualsevol manifestació d’identitat pròpia. O bé, en la resta, és un fet convuls com la guerra civil, la dictadura de Primo de Rivera o de Franco o les situacions d’excepcionalitat i restriccions de les llibertats de l’etapa de la Restauració que el fulminen i, en alguns casos, també, el transformen, tot desvirtuant-lo.

També hi ha un element que es va repetint, malgrat no formar part pròpiament del relat, és l’efecte que produeix la història narrada als receptors. Acostuma a generar un sentiment de nostàlgia, ràbia, incomprensió i/o frustració, pel final que li ve donat. I, presoners del mite de Sísif, els receptors acaben concedint poc espai a l’esperança de consolidar els nostres espais de sobirania. Més enllà de l’encert o desencert de l’estructura del relat que es va reproduint en els diferents aspectes historiats, la clau està en trencar aquesta dinàmica final de desànim que sacseja la confiança amb nosaltres mateixos, convertint en lliçó apresa, no la seva derrota, sinó la necessitat de blindar els espais.

La conferència de Jordi Berguedà al Círcol

Aquest dimecres passat vaig assistir a la conferència que el Jordi Bergadà, regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Reus, va donar al Círcol. Amb la sala gairebé plena i sota el títol “Urbanisme i ciutadania, arquitectura i compromís" Bergadà ens va oferir una aproximació a la morfologia de la ciutat i a les diverses actuacions que s’havien fet per conservar-ne l’harmonia del seu tret definitori, el creixement concèntric.

Talment com si fes un zoom al revés va començar per les intervencions que s’havien fet al nucli antic de la ciutat, passant per la reordenació de la tercera anella, esbossant com hauria de ser una futura quarta anella, per acabar parlant de la posició de la ciutat dins de la vegueria del Camp de Tarragona. El contingut de la conferència va ser entenedor i, alhora, suggeridor.

Em va agradar especialment quan, en parlar de les infraestructures de comunicació del Camp, es va referir a la carretera T-11 com el carrer Major del Camp. A vegades quan es parla de la grans infraestructures d’articulació del territori es tendeix a la grandiloqüència per a ressaltar-ne la seva importància. Vaig trobar molt encertat deslliurar-se d’aquesta mena de discursos, el qual permet imaginar-se unes poblacions del Camp de Tarragona tant ben interconnectades i pròximes que poden semblar un sol poble amb el seu carrer major que funciona d’eix vertebrador i de confluència.

En un altre moment de la conferència, va ser molt il•lustratiu el mapa del segle XVIII que va ensenyar en un moment de la presentació. Un mapa de la regió que, desacomplexadament, per referir-se a tot el territori, ja fa tres segles, l’anomenava Camp de Tarragona. Però el Jordi Bergadà va escollir aquest mapa amb una altra finalitat, per fer-nos adonar de la posició de centralitat geogràfica que ocupa Reus en la nostra vegueria i l’excepcionalment ben comunicat que està amb la resta de poblacions. Un valor que haurà de ser tingut en compte en les futures divisions territorials, si es vol seguir un criteri racional. Esperem-ho!

PÒRTIC

En una època en que sembla que la filosofia postmoderna estigui molt ben instal•lada, quina millor manera d’intitular un bloc, quina millor manera de donar a conèixer el sentit de les coses, que fer-ho mitjançant el contrari del que fem: desbloquejant. Tot plegat, perquè no sigui dit que hem caigut en un excessiu formalisme que ens confon, que ens impedeix el descentrament de l'autoritat intel•lectual i científica i no quedi prou palesa la desconfiança vers els grans relats. Ara que sembla que tots plegats estem immersos amb l’exercici derridià de deconstruir el nostre entorn per enfotre’ns de la solidesa de les nostres estructures del pensament, doncs això, de(s)bloquegem.

L’acció de desbloquejar també formarà part de la meva activitat en aquest bloc. És a dir, totes aquelles idees que a vegades em volten pel cap i s’arriben a convertir en un neguit que em paralitza, em bloqueja, serveixi, doncs, aquest bloc de catalitzador per donar-los-hi sortida, per tal de desbloquejar-me.

Aprofitaré aquest espai per anar posant en ordre tot un seguit d’idees i comunicant tot allò que cregui oportú fer-ne ressò. Crec que és bon moment per començar a fer aquest exercici, tenint en compte la feina que se’m gira. De totes maneres, no descarto, també, relaxar-me i entretenir-me amb el vol d’una mosca (on diu mosca, poseu-li llibre, exposició, entorn natural o humà, del present, del passat o del futur) o, bé, senzillament mandrejar i no ser ni puntual, ni regular.

Si m’hi torno a pensar, m’adono que no hauria pogut triar pitjor moment per començar a escriure un bloc, ara que ja ha estat anunciada la mort del bloc i de no sé quantes eines 2.0 més. Però, això, com deia al principi, no és res més que els signes del triomf del postmodernisme i de la necessitat vital dels humans d’anar deconstruint. Així doncs. No sigui que em quedi desfasat, m’apunto a la moda i començo a (des)bloquejar!