El gran relat català

El relat català -allò que en comunicació política s’anomena l’”storytelling”-, pel que fa a la història contemporània de Catalunya, m’atreveixo a apuntar que segueix un patró igual, amb lleus variants, que ens serveix per explicar-nos a nosaltres mateixos i molts dels nostres components d’identitat, a través dels esdeveniments i fets històrics. Ho podeu comprovar i veureu com funciona en diverses matèries: corrents de pensament avançats, innovacions pedagògiques i educatives, història de la radiodifusió, tecnologia, la introducció de la pràctica de l’esport o l’excursionisme, les colònies escolars, etc...

El relat té tres fases. La primera fase comença sempre al voltant d’un fet o esdeveniment fruit de la iniciativa privada, d’una sola persona o d’un grup que en són els pioners a Catalunya i a la resta de l’estat. Han après o vist el desenvolupament d’aquest fenomen viatjant a l’estranger (on allí també era una activitat bastant nova). La iniciativa té una segona fase de creixement i socialització gràcies al suport rebut des de la societat civil, un mecenes o, per alguns temes més propis de l’activitat de foment de l’administració, pel suport rebut per alguna de les tres grans administracions de Catalunya: l’Ajuntament de Barcelona, la Mancomunitat o la Generalitat.

La tercera fase ens relata la seva caiguda, finalització o adulteració. En aquest moment el relat es bifurca, segons l’esdeveniment: si es tracta d’una activitat vinculada a l’administració, l’estat passa a legislar i el fagocita o el transforma en benefici propi, despullant-lo de qualsevol manifestació d’identitat pròpia. O bé, en la resta, és un fet convuls com la guerra civil, la dictadura de Primo de Rivera o de Franco o les situacions d’excepcionalitat i restriccions de les llibertats de l’etapa de la Restauració que el fulminen i, en alguns casos, també, el transformen, tot desvirtuant-lo.

També hi ha un element que es va repetint, malgrat no formar part pròpiament del relat, és l’efecte que produeix la història narrada als receptors. Acostuma a generar un sentiment de nostàlgia, ràbia, incomprensió i/o frustració, pel final que li ve donat. I, presoners del mite de Sísif, els receptors acaben concedint poc espai a l’esperança de consolidar els nostres espais de sobirania. Més enllà de l’encert o desencert de l’estructura del relat que es va reproduint en els diferents aspectes historiats, la clau està en trencar aquesta dinàmica final de desànim que sacseja la confiança amb nosaltres mateixos, convertint en lliçó apresa, no la seva derrota, sinó la necessitat de blindar els espais.