L'estiu que ens vam quedar sense la inversió de l'estat

Aquest estiu el bisturí de la contenció pressupostària de l’estat ens ha ajornat sine die un conjunt d’inversions en infraestructures cabdals pel creixement i benestar del Camp de Tarragona. De cop i volta, per decret ministerial, l’estació intermodal de l’aeroport, el corredor del mediterrani i el tram de l’A-27, entre Valls i Montblanc, han passat a la galeria dels records del què hagués pogut ser. En una època d’estrènyer-se el cinturó, totes aquestes retallades serien comprensibles si no fos que aquestes infraestructures, en la seva data prevista de finalització, ja eren un despròsit i un homenatge al retard endèmic a que ens sotmet els governs de Madrid, que espero que el motiu que els justifiqui no sigui la raó d’estat.

El que no m’hagués pensat mai és que una tal inconveniència servís perquè algú aprofités l’ocasió per fer-se la foto de salvador de la pàtria i, després, comprovéssim tots plegats que allò era paper mullat: que sí..., però no ben bé..., ja veurem..., més aviat no que si..., quasi que no... Hi ha, però, un altre element ben curiós en tot aquest culebrot d’estiu. Em refereixo a la indignació del territori que, acompanyada o assistida pels mitjans de comunicació, ha focalitzat els seus esforços en només un dels tres trams afectats: l’A-27. Tothom donava per fet i perdut la resta. Fins i tot hi va haver qui va aprofitar per fer una roda de premsa per expressar la seva resignació (!). Estic perplex.

Ja me’n guardaré prou d’opinar quin dels tres projectes aturats és més urgent tenir acabat. Cada un respon a una necessitat diferent. Però, és molt hipòcrita omplir-se la boca amb el discurs que s’ha de potenciar el transport ferroviari i després, davant els tres cubilets del triler, decantar-se per destapar justament el que duu el cartellet de la carretera. Què fàcil resulta fer sempre el ploramiques denunciant la injustícia que representa la desinversió que rep del corredor del mediterrani, veritable eix econòmic i productiu que conforma tota una regió europea i, en canvi, sembla que s’acaba el món perquè s’ha aturat un tram de comunicació interior. Em pregunto també si en un context de crisi cal fer una infraestructura pensada per millorar el flux de mercaderies i no pas una altra, ideada per treure del retràs imperdonable la mobilitat de les persones, com ha de ser l’estació intermodal?

Qui ha decidit que s’havien d’aparcar els altres projectes i concentrar la queixa en una sola infraestructura? I, qui ha triat la infraestructura? De ben segur que seria més fàcil que obtingués una resposta a totes les meves preguntes si gaudíssim d’un Camp de Tarragona concebut com una regió metropolitana, amb les institucions de govern que li pertoquen i amb la responsabilitat de governar i planificar el territori. A més, tot plegat, deixaria de semblar un joc d’interessos i càlculs de tàctica electoral.

El portal del Baluard, 11 de setembre de 2005

Enguany farà 5 anys que des d’Esquerra vam acordar que seria molt interessant cercar un espai urbà lligat amb la nostra història local que estés relacionat amb la Guerra de Successió. Un lloc comú per homenatjar la Diada Nacional de Catalunya. Localitzar aquest lloc permetria acabar amb la dinàmica de dispersió de celebracions que hi havia hagut fins els moment i, alhora, facilitaria que la societat civil també s’hi pogués sumar.

Per fer possible aquest caràcter transversal que se li volia donar a l’espai, calia institucionalitza-ho. Per això, Esquerra va impulsar una moció, per a ser subscrita per la resta de grups municipals (només el PP va declinar), en la que s’acordava que la Plaça del Baluard fos considerada punt de trobada de les entitats i ciutadans i ciutadanes de Reus per a la commemoració de l’11 de setembre. També, es demanava que l’Ajuntament posés una placa commemorativa. La llegenda proposada per Esquerra era la següent:

“El 29 de setembre de 1709 l’exèrcit Borbònic, procedent del Santuari de Misericòrdia, va travessar els portals d’entrada a la ciutat per ocupar-la durant 6 dies. Aquesta fou la primera vegada que el municipi restava sota el domini de l’exèrcit de Felip V durant la Guerra de Successió, que finalitzaria amb la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va significar la pèrdua de les llibertats i les institucions de govern del poble català.”

Aquest escrit és el que va constar el primer any a la placa provisional que va realitzar Esquerra, per reivindicar l’espai de celebració. L’any 2006 l’Ajuntament va instal•lar la placa definitiva que ara hi ha i va incorporar l’ofrena floral com un més dels diferents actes que organitza en motiu de l'11 de setembre. Aquell segon any, l’ofrena floral de les formacions polítiques i la societat civil ja s’havia consolidat com un dels actes més concorreguts de la diada. En aquella ocasió, Esquerra va editar un full volant en el que s’explicava el motiu pel qual a Reus fem una ofrena floral a la plaça del Baluard. Us afegeixo el text d’aquella octaveta (llàstima que no en conservo cap):

PER QUÈ COMMEMOREM L’11 DE SETEMBRE A LA PLAÇA DEL BALUARD?

Durant la Guerra de Successió el posicionament de Reus a favor l’arxiduc Carles d’Àustria va significar que la ciutat no fos aliena al conflicte bèl•lic. La salvaguarda de les seves muralles no van impedir que en diferents moments sofrís els efectes devastadors de la guerra i en visqués diversos episodis com l’aportació de lleves, les contribucions econòmiques o el patiment de les extorsions de l’enemic.

Les cròniques locals relaten que en el transcurs dels mesos de setembre i octubre de 1709 l’exèrcit borbònic va prendre el control del Camp. Particularment, un destacament de l’exèrcit felipista que havia acampat al santuari de Misericòrdia va entrar a Reus amb 1.200 soldats i 80 cavalls, juntament amb 1.800 homes que provenien de Lleida. Aquesta va ser la primera vegada que la nostra ciutat restava sota el domini de l’exèrcit de Felip V durant la guerra, que finalitzaria amb la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va significar la pèrdua de les llibertats i les institucions de govern del poble català.

El lloc més idoni per homenatjar la ciutadania reusenca que va lluitar per la defensa de les nostres llibertats són els portals del clos murallat de la ciutat: element simbòlic i real de protecció i, alhora, element de la via pública per on va ser franquejada. Es desconeix exactament per on van entrar les tropes però, la proximitat geogràfica del portal del Baluard amb al Santuari de Misericòrdia el converteix amb un espai molt propici per la celebració reivindicativa de l’11 de setembre a Reus.

Reus, 11 de setembre de 2006

L’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides

Encara que ho sembli, no és el títol de l’última pel•lícula de Peter Greenaway, l’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides representen tres soltes de llençar un mateix missatge. Anem per la primera de les soltes: a la Convenció de Quadres de Lloret de Mar, a part del vídeo “Tornarem a vèncer”, hi van haver diferents parlaments. Hi ha una de les intervencions que voldria destacar, és la de Joan Manuel Tresserras. Amb un discurs reposat, amable i entenedor, ens va anar inculcant un missatge clar i diàfan sobre el paper decisiu que havia jugat ERC, des del govern, per la cohesió nacional. Tot plegat, ho va resumir amb la imatge de que Esquerra havia recosit el país.

Un motiu més que explícit i justificable del sentit i el determini de la implicació d’Esquerra a la governabilitat de la Generalitat de Catalunya en aquests darrers 7 anys. En un sentit igual, mantenia la mateixa solta Josep Lluís Carod Rovira el passat dimecres, 19 de maig, quan en la conferència que va donar reforçava aquest concepte argumentant que participació d’ERC en la formació dels dos tripartits havia estat un aposta per a la vertebració nacional. I, amb una imatge més prosaica, que evoca més eficàcia i fermesa que la de Tresseras, parlava que s’havia soldat la societat catalana. Reblava la frase afirmant que calia fer participar a tot el país, sense “distinció entre catalans i altres catalans”, perquè “ser català és un projecte voluntari”.

Tot plegat un missatge prou potent i molt bo que ofereix una imatge de partit responsable i compromès amb la societat del nostre país. Que llença una idea que pot resultar atractiva pel nostre electorat i que contribueix a mantenir la confiança que ens han donat fins ara. Llàstima que no sempre és ben interpretat aquest missatge, ni se’n sap copsar l’essència del contingut. Hi ha qui sense gaire solta, o més aviat amb poca, quan l’intenta versionar per adaptar-lo al seu estil particular de retòrica el buida de contingut i el tergiversa, convertint-lo en una novel•la de fulletó del gènere western. Quan això passa, en comptes de parlar un responsable polític, sembla que ho estigui fent el pistoler protagonista del fulletó quan, amb la mirada penetrant, mentre sosté les mans sobre la culata del cold, perdona la vida al “malo” i li etziba: “Vam fer a Montilla president per deixar clar que no teníem res en contra dels que s’estimen Espanya i viuen a Catalunya”.

I, fiuuu...! S’ha volatitzat qualsevol sentit de cohesió, recosides, soldades o vertebracions. S’ha retornant a un llenguatge que ara resulta tronat i segons com es miri perillós, perquè etiqueta, classifica i/o categoritza. Accions, totes aquestes, que ens allunyen de l’objectiu de la vertebració, al qual no hauríem de renunciar, ni donar un pas endarrere.

Pacte Territorial

Fa dies que observo amb estupefacció com a la ciutat veïna el tema de la llei de Vegueries encara és candent i és l’ase dels cops de la lluita intestina pel poder local. Mentre passa això, tots plegats ens allunyem cada cop més del consens necessari que requereix concebre el Camp de Tarragona com una realitat metropolitana. Una aportació, aquesta, que resultaria més edificant i profitosa pel desenvolupament de la supracomarca que l’absurd debat nominalista sobre les capitalitats i el nom de la cosa.

Ignorar el concepte d’àrea metropolitana aplicat al Camp de Tarragona és obviar, en gran part, la veritable dimensió urbana de les diferents ciutats que la constitueixen. Altrament, des de l’àmbit administratiu i polític és imprescindible concebre la nostra regió com una xarxa metropolitana, per tal de poder comprendre d’una manera adequada les necessitats actuals que, per la falta de previsió, resulten peremptòries en determinats casos i a fi i efecte de procurar anticipar-se, en la mesura del possible, a les futures. Intentant generar l’ordenament urbanístic precís, el desenvolupament integral desitjat i el correcte dimensionament urbà, necessari per assolir uns nivells acceptables de benestar per als ciutadans de la vegueria.

No sé si és el moment de desistir a dipositar la confiança en els poders locals com agents solucionadors de l’esdevenir del Camp de Tarragona, però sí que ho és de desencallar aquesta situació. El model per sortir d’aquest atzucac és un gran pacte territorial, a semblança del pactes nacionals que s’han signat aquests darrers anys impulsats pel govern de la Generalitat. De la mateixa manera com existeixen pactes nacionals per l’educació, la innovació i la recerca o la immigració, per posar alguns exemples, és l’hora de promoure un Pacte Territorial pel Camp de Tarragona. Cal la redacció d’un document que hagi estat elaborat amb la participació de diferents fronts: agents socials i polítics, administracions locals, societat civil i món acadèmic. Un cop redactat, pactat i signat, s’ha de donar a conèixer, per anar multiplicant les adhesions i aconseguir incorporar a les agendes de treball respectives una visió compacta de la concepció territorial.

El Pacte Territorial pel Camp de Tarragona hauria de servir per assumir definitivament, per part de tothom, la realitat metropolitana. Per marcar les prioritats bàsiques i les línies de treball. Per establir l’eix de coordinació, òrgans de govern i de governança que contempli fórmules de participació ciutadana. Per projectar el creixement i planificar una carta de serveis de les prestacions socials, d’educació i salut, un planejament unificat sobre mobilitat, medi ambient o desenvolupament territorial. Tots aquests temes només es poden afrontar amb èxit des de la intermunicipalitat, per una qüestió de densitat demogràfica, perquè sinó, l’impacte i efectivitat d’aquestes polítiques s’afebleix quan és concebut des de l’aïllament i la diversitat municipal.

I a partir d’aquí, cadascú des del seu àmbit polític, sindical, empresarial, acadèmic o social ha de contribuir a la conformació de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, la segona conurbació de Catalunya. Potser ara em poso on no em toca, però crec que aquest procés de redacció del Pacte Territorial s’hauria d’impulsar i liderar des dels serveis territorials del Departament de Governació, conselleria artífex de la llei de Vegueries. Una llei, per cert, que contempla la possibilitat de creació d’àrees metropolitanes.

11.878 voluntats

La jornada del diumenge passat serà d’aquelles per recordar. Reus es va posar en moviment per expressar-se, malgrat els intents a front obert de desmobilització de vot. Potser les xifres es van veure afectades per aquesta circumstància, però el que no van aconseguir afeblir va ser l’esperit i la fraternitat que es va viure aquell dia, ni tampoc ho aconseguiran alguns dels titulars dels principals diaris de l’endemà. He estat interventor en altres eleccions i sempre que m’ho pregunten dic que és una experiència a viure, perquè tant pels que hi van “obligats”, com pels que hi van per representar sigles, com pels passavolants interessats amb el procés, es crea un clima molt agradable que fa veritat aquell tòpic de que les eleccions són la festa de la democràcia. Però, us puc assegurar que en cap de les ocasions que he estat han superat el que vaig tenir el privilegi de viure aquest diumenge amb la consulta del 25 d’abril a Reus.

És en l’anècdota de la quotidianitat on s’aprecia la humanitat i la il•lusió de la consulta. És en el pare que va fer dipositar el vot al seu fill de quatre anys per poder-li recordar el moment quan fos més gran. És en la noia de 18 anys recent complerts que ens comentava que estava il•lusionada de que fos aquesta consulta la primera vegada que pogués votar. És en l’home gran que li deia a un nen petit que acompanyava als seus pares: Tu sí que ho veuràs! Frase idèntica –ves com són les coses- que ja havia sentit explicar, quan feia recerca històrica, a un senyora gran d’Ulldemolins que recordava el moment de la proclamació de la República i la gent gran que ho celebraven li ho repetien a ella, que era molt petita: “Tu sí que ho veuràs!”.

És en el grup de joves que van venir a votar i, una a una, s’anaven fent fotos mentre dipositaven el seu vot a l’urna, perquè en quedés constància per sempre. És en el senyor de 78 anys que ens va comentar que havia vingut expressament de Barcelona per poder votar. És en la mare que, quan estava a punt de votar, ens va demanar esperar-nos perquè la seva filla de 16 anys estava votant en l’altra taula i no s’ho volia perdre. És en l’àvia que volia ser-hi present i, malgrat que la seva néta havia sol•licitat que li vinguessin a recollir el vot amb l’urna mòbil, ella volia fer-ho en un col•legi electoral. És en la frase del meu company de taula que quan va pitjar la tecla per enviar el recompte va confessar que se li posava la pell de gallina. És en la solemnitat amb que vam fer la lectura de l’acta, calia fer-ho així, per respecte als votants i als que observaven l’escrutini, per estar en consonància amb la magnífica i rigorosa feina que havia fet la plataforma de Reus Decideix organitzant la consulta.

Estic molt agraït als 13.159 ciutadans que van exercir el seu dret a vot, però deixeu-me que escombri cap a casa i em fixi amb els 11.878 que van votar sí, les 11.878 voluntats de fer un pas endavant. Tots, des de la ferma convicció que això és un trajecte i que ja s’ha començat a caminar. Ara, cal, per part de tots, ser responsables de la confiança dipositada i saber gestionar la seva voluntat. Això vol dir que el moviment generat per les consultes no li pot tornar a passar el mateix que a l’Assemblea de Catalunya, on més d’un va veure com els seus somnis desapareixien engolits per la rigidesa del sistema polític i la ferragosa maquinària de partits.

Mena d'independentistes

Ara no recordo si va ser Josep Pla o Francesc Pujols qui va dir que els catalans estem molt aficionats a les taxonomies; a les classificacions, vaja. Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’escoltar a una persona influent d’aquest país que estava atacat d’aquesta “malaltia” de la taxonomitis.

El seu esforç classificatori feia referència als independentistes. Mai m’hagués pogut pensar que existissin subespècies de l’independentisme. Ara no ve al cas quina mena de distincions feia entre els partidaris de solucionar el futur d’aquest país per la via de la construcció d’un estat propi. El que realment em va preocupar de la seva classificació és l’haver de destriar entre els companys de causa en funció de la seva adscripció i, encara em capté més, és quin sentit se li pot donar al fet de marcar diferències entre uns i altres.

En honor a la veritat he de dir que no era la intenció de l’orador marcar distàncies entre nosaltres. Vaig entendre que utilitzava la distinció entre cada mena d’independentistes que ell identificava com un recurs per apel•lar a la fortalesa de les nostres conviccions. Un fet que, involuntàriament, ens elevava als que l’estàvem escoltant i ens ficava al grup dels més purs d’esperit, dels autèntics. Això no és més problema fins que hi hagi qui s’ho pugui creure i ho pugui interpretar com una superioritat i, en conseqüència, vulgui convertir algun dia aquest estatus en una prerrogativa.

Hi ha un altra problema en aquest galimaties de les classificacions, és la desvirtuació del significat al que pot arribar el veritable sentit de ser independentista. Si fem classificacions, podem fer gradacions i si fem gradacions, al final, això pot quedar tant descolorit com descolorit pot ser, avui en dia, per exemple, dir-se catalanista. Una paraula que pot arribar a no dir res, que s’hi pot arribar a dir-se’n tothom i que no concreta res.

Amb tot això no vull dir que tots els independentistes siguem iguals o perseguim el mateix amb la construcció d’un estat propi. El postulat polític que inspira el nostre independentisme pot ser ben diferent en funció de quin sigui el nostre model de polítiques (conservadores o progressistes) a seguir.

L’alcalde Reus i la consulta del dia 25 d’abril

Oficialment encara no s’ha donat el tret de sortida a la campanya de participació a la consulta del dia 25 d’abril, però sembla que n’hi ha que ja l’han començada. Em refereixo a l’alcalde Lluís Miquel Pérez i les seves declaracions del dimecres al programa Tribuna de Canal Reus. A la pregunta de l’entrevistador sobre si aniria a votar el dia 25 d’abril va ser diàfan. El senyor Pérez, sense embuts, va manifestar que ell s’inhibia de la consulta, alhora que en repartia una de freda i una de calenta, referent al tema de les consultes populars i al procés participatiu.

Resulta que el senyor alcalde, el dia en qüestió, no serà a la ciutat. Desconec la seva agenda o si la seva absència és un despit a la consulta, però no em sembla gaire encertat que en un dia que es calcula una gran mobilització de ciutadans, que espero que no passi res, però en el que s’han de preveure un munt de dispositius pel que pugui succeir, l’alcalde no hi sigui present. I no em sembla bé per aquest dia i per qualsevol altre que s’organitzi una mobilització semblant, sigui del caire que sigui, i del signe polític que es vulgui. Ara, ens falta saber qui serà l’alcalde en funcions, és a dir, qui restarà a la ciutat per garantir l’ordre o solucionar qualsevol problema que sorgeixi. Seria interessant que li passés la vara d’alcalde a algun dels regidors del seu propi grup municipal que havia declarat, alguna altra vegada, que davant un eventual referèndum per la independència, ell votaria sí.

Malgrat tot, el senyor Pérez va manifestar que havia tingut els seus dubtes i, per un moment, s’havia plantejat anar a votar anticipadament. Va deixar ben clar, que si ho hagués arribat a fer, no seria per votar sí, remarcant que la consulta permetia votar en blanc o no. Llàstima que ahir a l’entrevista no ens va aclarir quin havia estat el desllorigador que l’havia decantat per no exercir el seu dret democràtic a vot. Ens hem quedat amb les ganes de saber si havia estat aconsellat o li havien manat i qui ho havia fet, o si, senzillament, havia arribat a aquesta conclusió per obra del seu propi raonament.

Lluís Miquel Pérez, però, no va voler desaprofitar l’oportunitat per elogiar l’organització de la consulta i remarcar la seva seriositat. Està clar que per aquest camí no hi podia entrar i hagués comès un greu error si hagués intentat sembrar el dubte sobre el procés i les persones que el tiraven endavant. Vist que no podia qüestionar els organitzadors, es va decantar per qüestionar als votants. Primer, va dir que valia la pena tenir un test de la situació, referent aquest tema. Cosa que no entenc el seu interès si després no hi participa i es manifesta contrari a la via independentista.

I, després, agafeu-vos fort, va dir que s’havia de relativitzar els resultats que s’obtinguessin. Argüia que no es podien comptabilitzar al mateix sac tots els vots favorables, perquè caldria saber quants dels que votaran sí, ho hauran fet per manifestar el seu emprenyament amb la situació política general. Es pot ser més fariseu? Encara no s’han assabentat els que reproven les consultes populars en què consisteixen? La gent que vota sí no està a la reunió de veïns de l’escala triant el color de les parets del vestíbul. La gent que vota sí ho fa prenent una decisió política, perquè veu en la via independentista una solució als seus problemes i als de tots nosaltres com a comunitat. I sí, en aquests moment els problemes de la ciutadania es diuen crisi econòmica, es diuen estat espanyol i es diuen models de fer política. Motius que generen emprenyament amb la situació política general.

Per si algú encara tenia la més petita ombra de dubte, el senyor Lluís Miquel Pérez, en el moment culminant de l’entrevista, es va posar solemne i, apel•lant al seu càrrec de primer secretari del PSC a Reus, va deixar ben clar que no podia estar a favor de la via independentista. Igualet que el pastor que alça el bastó per aturar el ramat. Avís per navegants, per tal que no se li esgarriés cap ovella socialista i tingués temptacions de deixar-se caure el dia 25 d’abril per un dels divuit col•legis electorals que ha muntat la plataforma.

Sempre és d’agrair saber que se'n pot esperar de cada partit polític.

[Publicat a DelCamp.cat, el 08-04-2010]

El debat de la divisió comarcal al diari Les Circumstàncies

Al llarg de l’any 1932 el diari reusenc Les Circumstàncies es va fer ressò de la polèmica que suscitava en la societat catalana la futura divisió comarcal. Malgrat que la llei no va ser aprovada fins quatre anys més tard, en aquesta data, la intensitat de la controvèrsia coincidia amb el moment de major activitat deliberativa de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, consell assessor encarregat d’elaborar la proposta de divisió administrativa. I també, amb els mesos en que pel projecte de llei de l’Estatut era a les Corts espanyoles i s’estava debatent la seva aprovació, article per article, el qual n’avivava l’interès mediàtic pels seus continguts. Aquest expectació es va anar reproduïnt en les diverses matèries que havia de regular l’estatut. Un altre exemple d’aquest interès del moment és el que va ocasionar l’àmbit competencial de l’espai ràdio-elèctric i que queda molt ben reflectit en l’obra de Francesc Canosa Farran, “República TV. La Catalunya de la primera televisió”.

La línia editorial de Les Circumstàncies no es va limitar a fer un seguiment de la discussió sobre la divisió comarcal, sinó que, a més, va prendre un actitud propositiva, que és interessant de conèixer, ja sigui pel seu valor innovador i conceptualització moderna de divisió administrativa oposada al jacobinisme, com pel que representa aquesta publicació per diversos motius. Primer, perquè va ser un dels millor diaris reusencs, pel que fa a continguts i rigorositat. Segon, perquè era referent d’un sector de la població, pel fet d’actuar com a portaveu d’Acció Catalana, marca que no li impedia que rivalitzés amb els postulats d’un dels seus líders, Antoni Rovira i Virgili, quan estaven amb dissonància respecte el tema de la divisió territorial. I, tercer, perquè aquestes editorials van ser escrites per Joaquim Santasusagna, excel•lent excursionista (amb coneixements geogràfics sòlids) i reconegut intel•lectual local, amic personal de Josep Iglésies, el membre més jove de la Ponència Territorial.

Les Circumstàncies, fidel a la tradició del catalanisme, abominava de la divisió provincial que, en la seva editorial de l’1 setembre, considerava la seva creació “completament fictícia i [que] responia, sens dubte, a l’intent de destruir la unitat catalana”. Els de Les Circumstàncies es declaraven entusiastes de poder viure el moment en que s’acomplia la vella aspiració del catalanisme de fer efectiva la divisió comarcal com la genuïna de Catalunya, malgrat que es lamentaven que tant Valentí Almirall, com les Bases de Manresa o la Constitució de l’Havana només l’haguessin anunciat i mai l’haguessin concretat. El 9 de gener, en una altra de les editorials del diari, segons Les Circumstàncies, a la premsa catalana, el debat sobre la divisió administrativa girava al voltant de dues posicions: els rotatius instal•lats en les capitals de províncies, que començaven a mostrar el seu “esverament, fins ara dissimulat, de perdre l’actual preeminència i llurs homes es preparen a protegir-la” i, a l’altra banda, les publicacions de “les capitals de comarca, o els pobles que es pensen ésser-ho, [el quals] fan una feble campanya a favor de la conversió de les comarques en demarcacions administratives”.

Enmig d’aquesta polarització, Les Circumstàncies llençava la seva pròpia proposta. Una proposta que va ser recollida per la Revista del Centre de Lectura, al seu número del darrer trimestre de 1932 i que també mantenia concomitàncies amb un treball de l’estudiós de Tivissa Lluís Brull Cedó. Per Les Circumstàncies, “ens sembla millor que la petita Catalunya lliure aspiri a fer tan eficaços com pugui els seus” serveis i prestacions, afirmava en l’editorial del 24 de gener. La Generalitat “necessita delegar serveis i fins l’autoritat, que no pot exercir l’alcalde de cada poble. Però aquests serveis no caldria concentrar-los en una ciutat”. I prosseguia en aquesta mateixa editorial escrita el 10 de gener: “cada servei hauria d’organitzar-se en el poble estratègicament situat d’aquelles zones on fos més necessari. Fóra també natural que els delegats de l’autoritat poguessin exercir des de les ciutats-mercats, llocs de fàcil irradiació”.

Concepte que el dia 24 de gener perfilava, marcant la tipologia de les prestacions: “més valdria instaurar en les ciutats-mercats els serveis secundaris d’ordre general i, en els pobles estratègicament situats, els de caràcter particular”. I tres dies després, fonamentava el perquè de l’aposta per les ciutats-mercat: “si la gent pagesa i vilatana acut a una població per les seves transaccions i hi orienta un tràfic, és natural que aquesta mateixa ciutat sigui cap d’un departament; no caldria així imposar a la gent dues rutes: una per fer feines particulars i una altra per qüestions oficials. L’estat s’ha de proposar, en bona tesi liberal, servir els ciutadans”.

Setanta-vuit anys després, el motiu de discussió continua sent el mateix. Almenys, això és el que m’ha semblat després de sentir, aquesta setmana passada, la compareixença de l’alcalde de Tarragona i la del de Reus al Parlament de Catalunya, en el tràmit de la llei de Vegueries. Però, aquesta vegada s’ha produït una important variació: aquella “capital de comarca o poble que pensa ser-ho” ha assumit la tercera via proposada per Les Circumstàncies i es felicita d’una la llei de vegueries basada en serveis i no en capitals.

La mística del constitucionalisme espanyol

Jaume Vicenç Vives, al seu dia, quan va escriure Notícia de Catalunya, en uns dels seus paràgrafs va deixar escrit que pels catalans el primer ressort de la psicologia pròpia era la voluntat de ser, a diferència dels alemanys que era la metafísica, la raó pels francesos o pels espanyols la mística.

És curiós, doncs, com un poble tant místic com l’espanyol s’aferri d’aquesta manera tant desesperada a un paper, a la Constitució. Un poble tant recollit en ell mateix i el seu diàleg interior amb el transcendent. Tot plegat tant immaterial. Com pot ser que professi tanta devoció per una llei que, per definició, té més de contracte social que de llei natural immutable?

Segurament és aquest misticisme el que fa que els costi tant entendre de què va tot això de l’esperit de les lleis. Clar, hi va més d’un segle de distància, entre una cosa i l’altre. Acostumats a veritats absolutes i immutables, es prenen la constitució com un valor atemporal, sagrat, incorrompible. Possiblement, com deia aquell, els hi falta un parell de classes de dret, per saber que una llei, com tot contracte, sempre inclou clàusules pel seu dessistiment o renúncia i, que, és tant raó de ser del contracte garantir el seu acompliment, com assegurar els mecanismes per desempellegar-se.

Dic tot això, a propòsit de les declaracions que va fer Zapatero a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas a les instal•lacions del sincotró Alba, on deia que Catalunya no és una nació perquè la constitució la descriu com una nacionalitat i, políticament, com una comunitat autònoma. Això, fa petar de riure. I, a mi què, el que digui la Constitució? Que potser és l’arbre de la ciència o l’oracle de Delfos la Constitució? No té res millor a oferir-nos als catalans per convèncer que anem pel mal camí?

Com sempre, el poble espanyol, tant atrafegat amb els seus pensaments místico-essencialistes no sap que la Constitució, és un paper que conté acords, no veritats absolutes i que com tot contracte, malgrat que no hi consti en les seves clàusules (o aquestes siguin de difícil execució), també s’hi pot dessistir, també s’hi pot renunciar.

Només és qüestió de posar-s’hi.

Rendabilitzar l'experiència de govern

La participació d’Esquerra al govern de la Generalitat ha significat poder posar en pràctica i testar la idoneïtat de les seves propostes polítiques per a servir a la gent. Ara, davant l’electorat, Esquerra ja no és una mera expectativa. S’ha passat de l’abstracció teòrica a la praxis de l’exercici de govern. Els ciutadans tenen elements basats en l’experiència per valorar el partit com a gestor de la cosa pública.

Paral•lelament, en clau interna, l’experiència de govern esdevé el millor actiu electoral per encarar les eleccions del 2010. Això sí, sempre que se sàpiga utilitzar adequadament aquest bagatge per treure’n el màxim profit. Per fer això possible, cal començar avaluant una a una totes les polítiques de govern que ERC ha desenvolupat, posant al descobert els encerts i reconeixent els errors. Aquest anàlisi s’ha de realitzar fent servir d’indicador el grau d’efectivitat i satisfacció que n’ha obtingut el ciutadà de les accions de govern, combinat amb el mesurament de l’avenç nacional.

L’anàlisi dels set anys de govern des d’aquest doble eix (servei al ciutadà i sobirania) segurament pot resultar més incòmode o pot arribar a implicar fer una revisió complerta dels esquemes de discurs. Però aquest anàlisi acurat, segur que ens permet apropar-nos millor al batec de la societat i pot servir per desvetllar el motiu d’una gran paradoxa que es dóna en aquest moment: com s’explica que en un context en que no hi ha cap estadística que desmenteixi que l’independentisme creix, sembla que el suport a ERC va disminuint o s’estanca? A grans trets, intueixo una resposta a dos nivells.

Un primer nivell ja l’he apuntat amb el doble eix d’anàlisi de la política de govern. En el recompte de l’acció de govern, probablement trobarem molts fets sobiranistes (fira de Frankfurt, reconeixement de seleccions nacionals, llei de cinema...) que es poden presentar com a èxits. I, amb això, segur que a Esquerra no el guanya cap govern de la Generalitat anterior. Però ens abocaria a la confusió si es convertís el sobiranisme amb l’única fita. Senzillament, perquè no hi ha un sol element que motiva als potencials votants d’ERC i no es dóna resposta a la percepció d’eficàcia i grau de benefici obtingut per l’elector de les polítiques empreses per Esquerra. Incorporar l’òptica d’anàlisi del benefici al ciutadà genera valor afegit al discurs polític republicà i ofereix millor resposta a les demandes de l’electorat.

Un segon nivell de resposta vindria donat pel què categoritzem com a “fet sobiranista”. M’atreviria a apuntar que hi ha un desajustament entre els ciutadans que donen suport a l’independentisme i les polítiques sobiranistes. Si analitzem la mena d’accions de govern que incorpora el fet sobiranista, ens adonarem que aquestes formen part de l’esfera d’un nacionalisme antiquat, basat només amb tret identari. Un concepte limitat que ja ha estat superat per l’eixamplament de la base social de l’independentisme, per allò que es teoritza a l’assaig de Josep-Lluís Carod-Rovira i que s’ha acabat simplificant com a “sobiranisme pràctic”.

Cal un revisionisme que compassi el model d’acció de govern amb el pensament nacional no excloent. Carod-Rovira va definir a qui podia representar el sobiranisme o s’hi podia sentir atret (en resum, tothom!), ara convé fer un segon pas per culminar la definició del pensament nacional que ha de consistir en repensar com governar per a tota aquesta gent. Les accions de govern sobiranistes ja no poden ser únicament referencials de la identitat, han d’aportar contingut en el terreny del benestar de les persones, substanciat en les prestacions, i prosperitat i seguretat en l’àmbit econòmic i social.

El context de la cursa electoral al Parlament ha de ser l’escenari per fer aquest exercici i, alhora, pot ser la resposta a aquella demanda que feia sobre la necessitat de formular un programa d’avenç nacional que abandoni l’abstracció teòrica i busqui complicitats àmplies.

De Belén Esteban a John Cobra, passant per l’Ariel Santamaria

D’un temps cap aquí han pres protagonisme certs personatges que, cadascú d’ells, des del seu àmbit professional o d’actuació sobresurten més per la seva capacitat de divertir-nos, que no pas per la competència amb que desenvolupen les seves tasques. La fórmula que fan servir aquests personatges per atreure l’atenció és la transgressió presumptament espontània. És transgressió posar la Belén Esteban enmig d’una tertúlia perquè deixi anar els seus comentaris de peixatera. És transgressió que el primer que faci el guanyador d’un concurs de cançons sigui tocar-se els genitals per mostrar el seu respecte al públic que l’ha votat. I, també, és transgressió les gracietes que el senyor Ariel Santamaria acostuma a dir i fer quan està davant d’una càmara o un públic nombrós.

Està clar que la gent volem entreteniment (no ho dic jo, sinó les audiències). Per això aquests personatges pugen com l’escuma i omplen, cada vegada, més hores de televisió. Però fins i tot això té un límit i el més cràpula de nosaltres no admetria aquesta fórmula en tots els àmbits de la nostra activitat humana. Segur que a ningú li agradaria que el dentista que us hagués d’arrencar un queixal que fa un mal horrorós es presentés a la consulta vestit de superman o que el banquer que us ha de negar per enèsima vagada l’accés a una hipoteca portés una disfressa de la bruixa avorrida (per molt que li escaigui la indumentària). Igualment, per molta gràcia que ens faci, tampoc haguéssim admès, posem per cas, que la Belen Esteban fos la conductora del telenotícies que va informar sobre l’atemptat de l’11M o que s’hagués enviat a John Cobra a Haití perquè cobrís la informació del terratrèmol.

En canvi, amb Ariel Santamaria, sembla que això no tingui límits. Per exemple, mentre la resta de grups polítics s’esforcen en un debat electoral per presentar propostes serioses per millorar el benestar dels ciutadans, ell ofereix com a única recepta la construcció d’un follòdrom. I la gent no només es fa una cleca de riure, sinó que a més el premien amb el seu vot, oblidant que a aquest, com als altres, el mantenim entre tots. De la mateixa manera que l’audiència va premiar les sortides de to de John Cobra i el va classificar per representar a Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió, sense recordar-se que l’estada d’aquest individu, també la pagarem entre tots. Fins aquí arriben les semblances. Hi una cosa que els diferencia: quan parlem del fenomen Ariel Santamaria, l’anàlisi deriva cap a la desconfiança de la gent respecte als polítics, la fatiga que sent la ciutadania envers la política i s’explica el suport rebut com una revenja contra el sistema. En canvi, a ningú se li acudeix justificar l’elecció de John Cobra a partir de la ineptitud professional de la resta dels intèrprets, la qualitat soporífera de les altres cançons competidores o que en l’ànim de la gent que el va votar hi hagués esperit justicier.

Amb això, no estic negant que hi hagi fatiga de la gent envers el model polític actual, però aquest no és el motiu de creixement de l’Ariel Santamaria. El debat sobre el model polític és molt seriós i l’Ariel Santamaria com fenòmen no és ni causa ni conseqüència de la crisi de la política, té més a veure amb el nihilisme resultat dels postulats de la societat postmoderna que, tal com apunta Quim Monzó, és cínica perquè pensa que res pot canviar i valora més el narcisisme que la qualitat dels seus fets. I, té més a veure amb el sentit de responsabilitat i maduresa individual que amb una causa col•lectiva. Però, paradoxalment, és sobre la base d’aquesta societat perplexa que s’ha de construir el nou model de relacions entre la política i la ciutadania.

Mentre tant, hi ha qui encara confon les coses i, desorientat, alimenta el fenomen Santamaria, deixant-se guiar pel més pur tactisme polític. Es pensa que afavorint l’entrada de l’Ariel Santamaria al consell d’Innova ha avançat en alguna direcció i l’únic que ha fet és trencar el consens polític que havia existit fins ara al consistori de Reus i servia per marcar amb claredat la línia que separa el què és fer política del què es fer espectacle, divertiment; d’aquest que tant ens agrada i que cada dia proliferen més personatges que el practiquen i ocupa més hores de televisió. Però fins i tot això té un límit i el més cràpula de nosaltres no admetria...

Reus Decideix: res ha canviat

De l’ambient encomanadís de l’acte de presentació pública de la Plataforma Reus Decideix a la sala d’actes del Centre de Lectura, el passat 21 de gener, a la presentació oficial d’ahir al Teatre Bartrina, res ha canviat, tot segueix igual. Hi ha la mateixa empenta i les mateixes ganes (obviaré la paraula il•lusió). Perquè els referèndums per l’autodeterminació és fonamenten en la força de la raó, del convenciment; En la garantia de la causa noble i justa; En la invencibilitat del poder de la democràcia en estat pur, en la voluntat del poble. I tot això són valors molt alts que només poden generar sentiments positius.

El camí que s’ha traçat fins ara no ha estat fàcil, hi hagut més d’un entrebanc (i n’hi hauran), però això ara no és notícia. La notícia és totes i cadascuna de les persones que ahir eren físicament omplint el Teatre Bartrina i de les moltes més que hi érem en esperit. I la gran notícia serà el treball ingent i constant per part de tothom que ha d’activar les seves coneixences, el seu entorn laboral i familiar per tal d’assegurar-se que el referèndum del dia 25 d’abril sigui un èxit de participació.

Ara cal el treball intel•ligent, basat en el petit gest de cadascú, perquè és feina de tots i totes que el 25 no quedi cap persona empadronada a Reus que no sàpiga que aquell dia hi ha una consulta popular. I, encara més important, és tasca de tothom saber transmetre la necessitat de participar, d’expressar-se lliurement. Tots ens hi juguem molt aquell dia. Està en les nostres mans planificar la prosperitat i el benestar de nosaltres com a poble. Perquè, tal com deia el nostre poeta Gabriel Ferrater: “és a ser lliure que em vull hàbil”.

Ahir, mentre s’omplia la platea de globus vermells caiguts des del galliner, vaig pensar amb el significat que té la paraula “globus” en el món del còmic: l’espai que delimita els diàlegs. Ahir, doncs, ens van donar a tots un globus per expressar-nos, perquè tots tenim la paraula i és a tots a qui la volem donar. Aprofitem-la!

I no és que ERC passés per allí

Aquests dies, amb l’afer Maragall, a part de fer tots plegats d’espectadors de la batalla interna del PSC, hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per banalitzar la consistència del tripartit. I en aquesta actitud, sembla com si els actors principals d’aquest bodevil haguessin estat atacats per l’amnèsia. Si voleu que us sigui sincer, tot plegat, m’han semblat els comentaris d’un coix que descarrega la seva frustració contra la crossa que l’aguanta. Siguem clars, el tripartit va ser l’única fórmula possible per acabar amb els 23 anys de govern monocolor i foragitar qualsevol temptació convergent de perpetuar-se al poder amb el suport del PP. Al mateix temps, cal remarcar que l’acord de legislatura entre el PSC i ERC no va ser fruit de la improvisació, com aquell qui no vol la cosa, talment com si ERC passés per allí. Es va conrear prèviament i no va ser a qualsevol preu, definint molt bé l’agenda política a desenvolupar per quan s’arribés al govern de la Generalitat.

Aquests fets i les circumstàncies que les produïren queden molt ben captades al llibre “La dreta espanyola a Catalunya”, de Joan B. Culla, on serveixen, al capítol corresponent, de fons d’escenari, despullat de qualsevol interès partidista (no és l’objecte del llibre relatar les estratègies del PSC i ERC) i d’intencionalitat narrativa (no forma part de la trama, és mera contextualització). Val la pena citar-les, per reconèixer en el passat les claus de cap on hem d’avançar en el futur. Des de la seva objectivitat d’historiador, Culla, comenta que “un cop superada la crisi de l’Iraq, (...) els populars col·locaren més que mai la política catalana en el seu punt de mira dialèctic. Els motius eren senzills: les relacions cada cop més estretes entre el PSC i la independentista ERC”. I ja en plena campanya electoral al Parlament, Josep Piqué, el candidat dels populars, no es va cansar de repetir “que el vot socialista lo va a gestionar un partido independentista, que les paperetes del PSC probablemente estén dando la llave de la política catalana al señor Carod-Rovira”. Tot apunta a que els pactes postelectorals no van ser fruit de la improvisació. La coalició es va cuinar abans de les eleccions i els apropaments van anar plens de gestos com la manifestació de la voluntat de Pasqual Maragall de posar a l’agenda política temes d’interès nacional com la reforma de l’Estatut.

Al final, la nova composició del Parlament, sorgida de les eleccions del 16 de novembre de 2003, és el que va frenar la més que probable entesa PP-CIU. Referent al resultat d’aquelles eleccions, Culla comenta que el PP va fer “el segon millor resultat de la seva història en unes catalanes, no gaire per sota del mitificat score de Vidal-Quadras (...) L’objectiu aritmètic resultava assolit amb escreix, però no es podia dir el mateix de les expectatives polítiques. Tal com havien estat formulades repetidament, aquestes passaven per forçar un govern de coalició PPC-CIU, sempre que ambdues forces apleguessin 68 diputats o més (...) En resum, el Partit Popular queia fins al quart lloc del rànquing polític català, perdia tota influència parlamentària, restava fora de qualsevol combinació de govern i veia configurar-se davant seu el panorama que li era menys propici: un escenari polític protagonitzat per ERC –a la que Piqué hauria volgut mantenir para siempre en la oposición, que es donde tiene que estar un partido radical- i presidit pels temes de l’agenda nacionalista (nou Estatut, nou sistema de finançament, etc)".
  

Reprenent la controvèrsia iniciada per Ernest Maragall, em pregunto què en queda de tot allò que va moure l’entesa entre ERC i PSC? Per un costat, l’ombra d’un acord PP-CIU encara és vigent. Però, per l’altre costat, la insalubritat de 23 anys de govern monocolor ja s’ha dissolt, superada per la realitat de 7 anys de govern tripartit. Altra cosa és on ha anat a parar la predisposició de confegir una majoria disposada a avançar amb un programa polític nacional? Coincideixo amb el conseller d’Ensenyament que els dos elements que perduren, el perill del pacte PP-CIU i l’agenda nacional, ja no funcionen com emulsionant entre els republicans i els socialistes. De totes maneres, és un clam del carrer la necessitat d’un programa d’avenç nacional. És per això que vaticino que, sigui quina sigui la composició del nou govern de la Generalitat que sorgeixi de les eleccions del 2010, l’eix nacional continuarà sent bàsic per conformar majories.

Així doncs, serà bàsic per no perdre el tren o, simplement, per no descarrilar en el trajecte, abandonar les abstraccions teòriques, fer un esforç de concreció de les propostes sobiranistes i buscar complicitats àmplies. És en això, com en el 2003, on restarà la clau de l’èxit.

La Llei de Vegueries i el dret a ser rescabalats

No va ser fins l’època de la Generalitat republicana que Catalunya va poder recuperar les subdivisions administratives pròpies, abolides el 1714. Ja en plena guerra va ser aprovada una llei que havia estat fruit del treball iniciat el 1931 per la Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya, dirigida pel reconegut geògraf Pau Vila i en la que hi va participar el reusenc Josep Iglésies, com a secretari. Un dels indicadors que va fer servir la Ponència per determinar les comarques i vegueries van ser els resultats obtinguts d’una enquesta que es va passar a tots els ajuntaments del Principat on se’ls hi preguntava: a quina comarca creieu que pertany el vostre poble? I, quin és el vostre mercat principal i secundari? Unes senzilles preguntes, però prou importants per determinar dos àmbits bàsics per a la conformació de comunitats: la identitat i els fluxos socioeconòmics.

Desconec les deliberacions de la Ponència, però tinc la sensació (un dia m’hi dedicaré a estudiar-ho) que la divisió territorial de 1936 busca una solució per no esborrar del mapa a Tarragona, com a capital. Cal tenir en compte que, per aquelles dates, Reus encara estava per sobre demogràficament, malgrat que Tarragona experimentava una taxa de creixement superior (que és una incògnita saber si s’hagués sostingut amb un desenllaç de la guerra diferent). D’altra banda, la resposta a la pregunta de quin és el mercat principal és aclaparadora per veure l’hegemonia que ostentava Reus. Ho podeu veure al mapa que us adjunto. Per acabar amb el tema de la meva sospita, també hi ha un altre petit exemple que m’ensumo que és més aviat obra de taula de despatx, que no pas de la realitat. Aquest és el cas de l’amputació del municipi de Vila-seca (que incloïa Salou) de la comarca del Baix Camp, per lliurar-lo al Tarragonès. Vist sobre el mapa, s’endevina un fet d’equilibri de superfícies entre les dues comarques, però els lligams de Reus amb el llogarret de Salou, convertit primer en port de mercaderies i després en zona de bany i estiueig, apunten que l’adscripció comarcal hauria de ser una altra.

Sigui com sigui, el 1936 es va optar per esquarterar el cos central del Camp de Tarragona en dues regions. Es va preferir donar importància a les dues ciutats, enlloc de mantenir la unitat territorial. Aquesta divisió no es va fer pel mèrit d’una ciutat o pel desmèrit de l’altra, sinó pensant en donar solidesa a la divisió administrativa i preveient el desenvolupament. Avui, reivindicar un retorn a la divisió de 1936 seria anacrònic, xaró, nostàlgic i antieconòmic. A part, per vestir un sant en desvestiríem un altre. És a dir, trencaríem la vegueria de les Terres de l’Ebre, tot i que el sentiment de pertinença de la Ribera d’Ebre a la IV Regió ha estat una realitat ben viva fins fa ben pocs anys. Altrament, aparcar la divisió administrativa exacta de 1936 no vol dir prescindir del sentit moral del deure de donar continuïtat a l’obra legislativa de la Generalitat republicana, ni abandonar l’esperit o idees marc que van inspirar aquesta llei concreta.

Per sobre dels criteris de racionalitat, eficiència i eficàcia que han de ponderar en la tasca de fer una divisió administrativa, és ben legítim que la ciutat de Reus miri la manera de poder jugar el paper més reeixit possible en la futura llei de Vegueries impulsada pel conseller Ausàs. Tant si els motius que impulsen aquesta demanada són resultat del dinamisme propi de la ciutat, com si vénen motivats, en certa forma, per la reclamació del dret a ser compensats o a obtenir un rescabalament històric, pel reconeixement que havia tingut la ciutat en l’anterior llei. Al cap i a la fi, al preàmbul de la nova llei de vegueries s’hi menciona la divisió territorial republicana com un pas previ de l’actual. Per tant, hi és ben present el pes històric que representa la llei republicana i l’espai que ocupa en la memòria col•lectiva.

Però aquesta demanada actual no té per finalitat el retorn a un model arcaic, sinó que opta per una visió moderna de l’administració, sostenible i respectuosa amb el seu passat. Aquesta demana ambiciona que en la nova llei prevalgui l'equitat, que s’hi contempli una altra noció de capitalitat i, que es consideri el Camp de Tarragona com una àrea metropolitana i tot el que se’n deriva d’aquesta circumstància. La llei ja és camí del Parlament i això és garantia de debat, criteri i democràcia. De ben segur que els nostres representants sabran estar a l’alçada de les necessitats de Reus i Tarragona i del què més convé per la prosperitat del Camp de Tarragona.

I per fi, la Llei de Vegueries

El passat dimarts va ser aprovat pel govern de la Generalitat l’avantprojecte de la llei de l’organització veguerial. Per tots els que abominem el sistema de divisió provincial, aquesta és una gran notícia. Per tots els que volem recuperar la denominació de divisió administrativa catalana abolida pel decret de Nova Planta; per tots els que tenim el sentit moral del deure de donar continuïtat a l’obra legislativa de la Generalitat republicana, aquesta també és una molt bona notícia.

Amb aquesta llei s’inicia el procés de divisió administrativa del Principat. És a dir, la Generalitat actua sobiranament, com qualsevol estat, i decideix quin és el model de divisió territorial que s’adiu més a les necessitats de la seva població i a les característiques socioeconòmiques de cada regió.

La llei de vegueries no és un llei definitiva en que el seu articulat esgota tot l’àmbit a legislar sobre la matèria. És una llei propulsora que marca les bases i l’itinerari a seguir sobre dos grans temes: la coordinació i cooperació intermunicipal i la descentralització de l’administració de Generalitat.

Com tot avantprojecte és un esbós, és l’esquelet -prou sòlid, per cert- que ara caldrà polir en el seu procés parlamentari. I és en aquest estadi que hem d’abandonar les estratègies de desgast partidista i la miopia de campanar. Caldrà doncs, durant el debat i aprovació de la llei al Parlament aclarir temes com, per exemple, que s’entengui que la vegueria del Camp de Tarragona és de nova creació i no una continuïtat de la província de Tarragona amputada pel sud. També, caldrà assegurar-nos que el redactat final de l’articulat deixi suficients portes obertes per facilitar la compensació territorial i el rescabalament històric.

Com no pot ser d’una altra manera, caldrà que la llei tingui els mecanismes suficients per tal que dels elements que queden per definir no se’n pugui fer un ús en benefici del partidisme o el localisme tronat. Ni que se’n pugui edulcorar el contingut impedint que pugui ser efectiva una veritable descentralització de l’Administració de la Generalitat.

Per fer tot això caldrà molta generositat, cohesió i visió de territori. N’estic convençut que ho aconseguirem.

La plataforma Reus Decideix ja camina

El passat dijous dia 21 es va constituir formalment la Plataforma Reus Decideix, comissió organitzadora de la consulta sobre la independència a Reus. La sala d’actes del Centre de Lectura feia força goig i l’ambient que s’hi respirava era immillorable. A part de l’oportunitat d’anar saludant moltes cares conegudes i comprovar la procedència heterogènia dels assistents, hi vaig poder copsar la il·lusió i ganes que tothom hi posava. És bàsic per a una empresa d’aquesta dificultat que hi hagi els objectius molt clars i que es vagi per feina, aparcant els discursos grandiloqüents. És fonamental que hi hagi un organigrama de funcionament àgil i efectiu, amb les tasques ben definides.

En tots aquests sentits, la Plataforma ciutadana de ReusDecideix és exemplar i això és una garantia per l’èxit de la consulta. Dono tota la meva confiança a la gent que ho ha organitzat i voldria remarcar la solidesa i experiència dels membres que en formen el secretariat. A part, crec que és un luxe poder comptar amb un home de la trajectòria de Joan Ballester com a president de la Plataforma. I tampoc no voldria deixar de mencionar el paper impulsor que hi han jugat David Amigó i Xavier Plana i el que hi jugaran com a coordinadors. El rigor i l’efectivitat hi estan servits.

Ara ja hi ha els fonaments posats perquè Reus faci una consulta sobre la independència. La locomotora ja ha arrencat: ara cal que tothom pugi al tren. Com més millor. Tal com deia ahir el president de la Plataforma, hem de ser un miler els voluntaris que ens posem al servei d’aquesta causa. Hi ha feina per a tothom i de tota mena. Cal que tothom que cregui en l’exercici democràtic que representa aquesta consulta i els efectes que pot representar de cara al futur s’impliqui, tant les persones com les entitats.

Capítol a banda són els partits polítics. Ahir també va quedar molt ben definit què se n’espera. I en aquest sentit opino el mateix. S’equivocarà la formació política que intenti monitoritzar la Plataforma o aquell partit que la vulgui instrumentalitzar. La contribució dels partits ha de ser una altra i va en dues direccions.

Una, és donar suport institucional a la consulta. I en aquest sentit, potser és hora d’una reflexió serena i preguntar-nos per què el mes de novembre no va tirar endavant cap de les tres mocions que es van presentar a l’Ajuntament de suport a les consultes? Considero que mai no és tard per tornar-ho a intentar, per buscar el consens necessari entre les formacions polítiques que emparen dins el seu ideari i projecte polític les consultes populars per la independència. I, al mateix temps, per aconseguir que aquells partits que no hi estan en sintonia donin llibertat de vot als seus regidors. Però, sobretot, aquesta feina no s’ha de fer des de l’interès partidista, sinó a instància de la Plataforma.

L’altra direcció és que aquestes formacions partidàries de les consultes posin, els propers mesos, entre les seves prioritats de l’acció política el suport a la Plataforma. D’igual manera que el president del Centre de Lectura ahir va animar els socis de la seva entitat a participar en la Plataforma, els partits polítics han d’animar els seus militants i simpatitzants que es facin voluntaris a títol individual, que participin d’aquest gran moment.

Us asseguro que jo, des del meu lloc i les meves possibilitats, intentaré incidir per fer-ho possible.

[Publicat a Reus Digital el 24-01-2010]

La Llei de Vegueries i la noció de capitalitat

L’altre dia comentava en el meu darrer apunt que hem de deixar de veure la llei de vegueries com una agressió als interessos locals de cadascú i començar a posar el fil a l'agulla per dissenyar l’arquitectura funcional d’aquesta nova divisió administrativa. Hem de vetllar tots plegats per assegurar-nos que totes les poblacions es puguin beneficiar de la implantació de la vegueria, de que hi hagi igualtat d'oportunitats. Fem-ho de tal manera que cada població es pugui sentir que és vegueria i no la vegi com una institució administrativa aliena a la que hi està subjugada. Un dels aspectes per fer això possible és tenir una visió desacomplexada de la noció de capitalitat.

L’estatus de capitalitat, ha de perseguir reforçar l’autonomia local al servei de la gestió administrativa eficaç, moderna i solidària amb el territori, desconcentrada i propera als ciutadans. Ha de buscar la potenciació de les competències municipals en el marc de la col•laboració institucional positiva i una millora de la qualitat de serveis de la ciutat que es correspongui amb les necessitats i ambicions dels ciutadans. En definitiva, ha de donar resposta als anhels de la ciutadania i fer de la capitalitat un motiu de prosperitat, cohesió i esdevenir un estimulant de la cooperació entre els municipis, el govern i els agents socials i econòmics. L’objectiu de la capitalitat és comptar amb uns serveis de qualitat per oferir a tots els veïns del Camp de Tarragona. S’equivoca la ciutat que busca un reconeixement, un títol o una condecoració que li ha de donar uns privilegis per sobre de la resta.

Històricament, al Camp de Tarragona hi ha hagut dues ciutats que han predominat pel seu dinamisme. Cada una d’elles, al llarg del temps, ha tingut etapes de major esplendor o de decadència, però a dia d’avui totes dues continuen sent igual d’importants i referencials per la resta de la vegueria. La llei de vegueries, si vol ser justa, ha de reconèixer el pes específic i la trajectòria històrica d’aquestes dues ciutats, al que s’hi afegeix la necessitat d’afrontar nous reptes derivats, particularment, de la prestació de serveis públics i la implantació de dotacions i equipaments amb el que fer front a la seva condició de ciutats capitals. Aquest servei el pot fer molt bé la llei de vegueries establint que la capitalitat de la vegueria del Camp de Tarragona és compartida pels municipis de Tarragona i Reus.

La capitalitat de la vegueria s’ha de veure com una fortalesa pel desenvolupament econòmic. I, això, cap ciutat li ho pot negar a una altra. El concepte de capitalitat compartida no desvirtua o degrada a una ciutat, sinó que en potencia dues. O potser em direu que Sabadell o Terrassa són més o menys pel fet de compartir la capitalitat del Vallès Occidental? O, que Santa Cruz de Tenerife i las Palmas de Gran Canaria en surten perjudicades per compartir la capitalitat de la comunitat autònoma de les Illes Canàries? El model de capitalitat compartida supera el debat individualista de ciutat i incideix amb la visió àmplia i harmònica de territori. I, d’altra banda, no serà la primera vegada que s’aplica com a fórmula en aquelles regions que tenen característiques similars a la nostra regió. Una repàs a la geografia dels Estats Units us farà adonar de la quantitat de comtats que tenen dues capitals.

No està en el meu abast entrar en el detall de com s’ha de concretar l’estatus de capitalitat compartida, però sí que voldria apuntar-ne un parell d’ítems. Un, que la capitalitat compartida requereix la col•laboració i cooperació de les dues ciutats. I en aquest sentit pot ser una bona solució la creació d’un òrgan col•legiat estable de relació entre les dues administracions locals i el govern de la Generalitat, que s’ha d’encarregar de l’adequada coordinació de les polítiques respectives en aquells aspectes que estimin interès concurrent d’ambudes administracions en relació al fet de la capitalitat.

I el segon és que la capitalitat compartida s’ha de substanciar. Això vol dir que, tenint en compte que la vegueria és resultat de l’aplicació de la descentralització del govern de la Generalitat, caldrà que existeixi un repartiment equitatiu de les seus dels serveis territorials del govern de la Generalitat, dels organismes autònoms i empreses públiques depenents i dels serveis que ofereixen. A més, caldrà fixar una alternança de la seu de la més alta representació. Igualment, per aquest mateix principi d’equilibri, també caldrà cercar el mètode per tal que la organització política i administrativa de la vegueria reverteixi d’igual manera en les dues ciutats.

La llei de vegueries com una oportunitat

En l’acte que es va celebrar al Teatre Fortuny impulsat per la societat civil reusenca sota el lema “Tots som capital”, una de les intervencions que em va interessar especialment és la que va fer el president del Centre de Lectura. Més enllà de les reivindicacions concretes que hi feia, a les quals cadascú hi pot estar més o menys d’acord, del conjunt global del seu parlament se’n treu una conclusió: el Camp de Tarragona només es pot entendre per la suma de cada una de les seves realitats locals i no ens podem girar d’esquena els uns als altres. Estem cridats a entendre’ns. Partint d'aquesta reflexió, jo hi afegiria que hem aprofitar l'oportunitat que ens brinda la nova llei d’ordenació territorial per fer possible aquesta entesa.

Hem de deixar de veure la llei de vegueries com una agressió als interessos locals de cadascú i començar a posar el fil a l'agulla per dissenyar l’arquitectura funcional d’aquesta nova divisió administrativa. Hem de vetllar tots plegats per assegurar-nos que totes les poblacions del Camp es puguin beneficiar de la implantació de la vegueria, de que hi hagi igualtat d'oportunitats. Fem-ho de tal manera que cada població es pugui sentir que és vegueria i no la vegi com una institució administrativa aliena a la que hi està subjugada. Aconseguim garantir que la vegueria sigui una eina útil per la les administracions locals, amb una oferta de serveis propera al ciutadà i, que, a més, sigui àgil i eficaç.

La percepció de molts ciutadans al sentir parlar del tema no és la baralla estèril de campanar sobre el nom de la vegueria o la capitalitat, és pensar en la inutilitat de sobreposar una administració pública més a les que ja existeixen. Per tal de superar aquests recels inicials, treballem, doncs, durant el tràmit parlamentari de la llei, per assegurar-nos que les vegueries siguin una administració moderna i adaptada a les necessitats de l’administrat. I, sobretot, aprofitem la oportunitat que ens ofereix la llei de vegueries per baixar tots del nostre campanar i començar a pensar amb mentalitat de territori, de vegueria, perquè, tal com deia el Jordi Agràs en la seva intervenció, “sense el Camp no som res”.

Em consta que hi ha qui ja ho està fent.

Pere Anguera

Pere Anguera va ser una d’aquelles tantes persones que va donar el final del franquisme i la transició, d’aquelles a qui Josep Pla n’anomenaria un homenot. Tal com diuen els versos del poeta, quan “tot estava per fer i tot era possible” hi va haver una generació que es va posar a treballar per omplir la gran quantitat de buits que havien deixat els quaranta anys de Dictadura. I Pere Anguera hi va contribuir, en va ser un intel•lectual, una paraula que ara ens pot sonar a pretensiosa o fins i tot passada de moda, però que en ell va adquirir tot el valor semàntic.

En aquesta etapa d’efervescència democràtica l’Anguera hi va fer gairebé tots els papers de l’auca: va ser un polític del BEAN, va ser escriptor de prosa i poesia, columnista a la premsa local, un activista cultural ja sigui des del Llamp-taula de cultura popular fins al Centre de Lectura, passant per les seves col•laboracions amb els artistes contemporanis del Camp o fent d’historiador, sobretot fent historiador. Activitat, aquesta darrera, a la que hi va consagrar més temps i s’hi va dedicar professional i acadèmicament. Per exemple, a ell i uns quants de la seva generació en devem l’eclosió, al nostre país, de la “història local” com a objecte d’estudi.

Era l’any 1981 quan vaig sentir parlar per primera vegada del Pere Anguera, va ser en motiu de les mobilitzacions que es van organitzar a la ciutat per la seva detenció, juntament amb Lluís Font de Rubinat i Josep Mariné. En aquella època jo només tenia 12 anys! Em va colpir molt aquella injustícia que vaig viure a flor de pell d’un preadolescent. Així doncs, a la tarda del 7 desembre d’aquell any vaig arrossegar a la meva mare, que per res del món em va deixar anar sol –segurament amb bon criteri- a la concentració que s’havia de celebrar a la plaça del Mercadal per reclamar la seva llibertat i innocència. Recordo que vam acabar al Teatre Bartrina, ple de gom a gom, fent una assemblea improvisada, vista la impossibilitat de fer la concentració a la plaça que estava literalment ocupada pels antiavalots. Quan dues furgonetes de la policia es van posar davant de la porta del Centre de Lectura, va ser la meva mare qui aquesta vegada em va arrossegar a mi per tornar-me a casa.

Al llarg dels anys com historiador he tingut diferent tracte amb el Pere Anguera. Ell, sempre, des de la seva cordialitat sòbria mai m’ha escatimat dedicar-me el seu temps quan li he reclamat, tot i que tinc la sensació de que jo mai l’he correspost prou. La del Pere Anguera ha estat una vida sencera, que potser ha acabat sent massa curta, plenament dedicada al treball intens i ha estat molt productiu i prolífic. L’Anguera, ha estat un home de ciutat, un home de país. I ves com són les coses, ha coincidit que avui, mentre jo estava fent ciutat, mentre jo estava fent país, m’he assabentat de la seva mort. No tinc millor homenatge.