La Llei de Vegueries i la noció de capitalitat

L’altre dia comentava en el meu darrer apunt que hem de deixar de veure la llei de vegueries com una agressió als interessos locals de cadascú i començar a posar el fil a l'agulla per dissenyar l’arquitectura funcional d’aquesta nova divisió administrativa. Hem de vetllar tots plegats per assegurar-nos que totes les poblacions es puguin beneficiar de la implantació de la vegueria, de que hi hagi igualtat d'oportunitats. Fem-ho de tal manera que cada població es pugui sentir que és vegueria i no la vegi com una institució administrativa aliena a la que hi està subjugada. Un dels aspectes per fer això possible és tenir una visió desacomplexada de la noció de capitalitat.

L’estatus de capitalitat, ha de perseguir reforçar l’autonomia local al servei de la gestió administrativa eficaç, moderna i solidària amb el territori, desconcentrada i propera als ciutadans. Ha de buscar la potenciació de les competències municipals en el marc de la col•laboració institucional positiva i una millora de la qualitat de serveis de la ciutat que es correspongui amb les necessitats i ambicions dels ciutadans. En definitiva, ha de donar resposta als anhels de la ciutadania i fer de la capitalitat un motiu de prosperitat, cohesió i esdevenir un estimulant de la cooperació entre els municipis, el govern i els agents socials i econòmics. L’objectiu de la capitalitat és comptar amb uns serveis de qualitat per oferir a tots els veïns del Camp de Tarragona. S’equivoca la ciutat que busca un reconeixement, un títol o una condecoració que li ha de donar uns privilegis per sobre de la resta.

Històricament, al Camp de Tarragona hi ha hagut dues ciutats que han predominat pel seu dinamisme. Cada una d’elles, al llarg del temps, ha tingut etapes de major esplendor o de decadència, però a dia d’avui totes dues continuen sent igual d’importants i referencials per la resta de la vegueria. La llei de vegueries, si vol ser justa, ha de reconèixer el pes específic i la trajectòria històrica d’aquestes dues ciutats, al que s’hi afegeix la necessitat d’afrontar nous reptes derivats, particularment, de la prestació de serveis públics i la implantació de dotacions i equipaments amb el que fer front a la seva condició de ciutats capitals. Aquest servei el pot fer molt bé la llei de vegueries establint que la capitalitat de la vegueria del Camp de Tarragona és compartida pels municipis de Tarragona i Reus.

La capitalitat de la vegueria s’ha de veure com una fortalesa pel desenvolupament econòmic. I, això, cap ciutat li ho pot negar a una altra. El concepte de capitalitat compartida no desvirtua o degrada a una ciutat, sinó que en potencia dues. O potser em direu que Sabadell o Terrassa són més o menys pel fet de compartir la capitalitat del Vallès Occidental? O, que Santa Cruz de Tenerife i las Palmas de Gran Canaria en surten perjudicades per compartir la capitalitat de la comunitat autònoma de les Illes Canàries? El model de capitalitat compartida supera el debat individualista de ciutat i incideix amb la visió àmplia i harmònica de territori. I, d’altra banda, no serà la primera vegada que s’aplica com a fórmula en aquelles regions que tenen característiques similars a la nostra regió. Una repàs a la geografia dels Estats Units us farà adonar de la quantitat de comtats que tenen dues capitals.

No està en el meu abast entrar en el detall de com s’ha de concretar l’estatus de capitalitat compartida, però sí que voldria apuntar-ne un parell d’ítems. Un, que la capitalitat compartida requereix la col•laboració i cooperació de les dues ciutats. I en aquest sentit pot ser una bona solució la creació d’un òrgan col•legiat estable de relació entre les dues administracions locals i el govern de la Generalitat, que s’ha d’encarregar de l’adequada coordinació de les polítiques respectives en aquells aspectes que estimin interès concurrent d’ambudes administracions en relació al fet de la capitalitat.

I el segon és que la capitalitat compartida s’ha de substanciar. Això vol dir que, tenint en compte que la vegueria és resultat de l’aplicació de la descentralització del govern de la Generalitat, caldrà que existeixi un repartiment equitatiu de les seus dels serveis territorials del govern de la Generalitat, dels organismes autònoms i empreses públiques depenents i dels serveis que ofereixen. A més, caldrà fixar una alternança de la seu de la més alta representació. Igualment, per aquest mateix principi d’equilibri, també caldrà cercar el mètode per tal que la organització política i administrativa de la vegueria reverteixi d’igual manera en les dues ciutats.