Pere Anguera

Pere Anguera va ser una d’aquelles tantes persones que va donar el final del franquisme i la transició, d’aquelles a qui Josep Pla n’anomenaria un homenot. Tal com diuen els versos del poeta, quan “tot estava per fer i tot era possible” hi va haver una generació que es va posar a treballar per omplir la gran quantitat de buits que havien deixat els quaranta anys de Dictadura. I Pere Anguera hi va contribuir, en va ser un intel•lectual, una paraula que ara ens pot sonar a pretensiosa o fins i tot passada de moda, però que en ell va adquirir tot el valor semàntic.

En aquesta etapa d’efervescència democràtica l’Anguera hi va fer gairebé tots els papers de l’auca: va ser un polític del BEAN, va ser escriptor de prosa i poesia, columnista a la premsa local, un activista cultural ja sigui des del Llamp-taula de cultura popular fins al Centre de Lectura, passant per les seves col•laboracions amb els artistes contemporanis del Camp o fent d’historiador, sobretot fent historiador. Activitat, aquesta darrera, a la que hi va consagrar més temps i s’hi va dedicar professional i acadèmicament. Per exemple, a ell i uns quants de la seva generació en devem l’eclosió, al nostre país, de la “història local” com a objecte d’estudi.

Era l’any 1981 quan vaig sentir parlar per primera vegada del Pere Anguera, va ser en motiu de les mobilitzacions que es van organitzar a la ciutat per la seva detenció, juntament amb Lluís Font de Rubinat i Josep Mariné. En aquella època jo només tenia 12 anys! Em va colpir molt aquella injustícia que vaig viure a flor de pell d’un preadolescent. Així doncs, a la tarda del 7 desembre d’aquell any vaig arrossegar a la meva mare, que per res del món em va deixar anar sol –segurament amb bon criteri- a la concentració que s’havia de celebrar a la plaça del Mercadal per reclamar la seva llibertat i innocència. Recordo que vam acabar al Teatre Bartrina, ple de gom a gom, fent una assemblea improvisada, vista la impossibilitat de fer la concentració a la plaça que estava literalment ocupada pels antiavalots. Quan dues furgonetes de la policia es van posar davant de la porta del Centre de Lectura, va ser la meva mare qui aquesta vegada em va arrossegar a mi per tornar-me a casa.

Al llarg dels anys com historiador he tingut diferent tracte amb el Pere Anguera. Ell, sempre, des de la seva cordialitat sòbria mai m’ha escatimat dedicar-me el seu temps quan li he reclamat, tot i que tinc la sensació de que jo mai l’he correspost prou. La del Pere Anguera ha estat una vida sencera, que potser ha acabat sent massa curta, plenament dedicada al treball intens i ha estat molt productiu i prolífic. L’Anguera, ha estat un home de ciutat, un home de país. I ves com són les coses, ha coincidit que avui, mentre jo estava fent ciutat, mentre jo estava fent país, m’he assabentat de la seva mort. No tinc millor homenatge.