I no és que ERC passés per allí

Aquests dies, amb l’afer Maragall, a part de fer tots plegats d’espectadors de la batalla interna del PSC, hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per banalitzar la consistència del tripartit. I en aquesta actitud, sembla com si els actors principals d’aquest bodevil haguessin estat atacats per l’amnèsia. Si voleu que us sigui sincer, tot plegat, m’han semblat els comentaris d’un coix que descarrega la seva frustració contra la crossa que l’aguanta. Siguem clars, el tripartit va ser l’única fórmula possible per acabar amb els 23 anys de govern monocolor i foragitar qualsevol temptació convergent de perpetuar-se al poder amb el suport del PP. Al mateix temps, cal remarcar que l’acord de legislatura entre el PSC i ERC no va ser fruit de la improvisació, com aquell qui no vol la cosa, talment com si ERC passés per allí. Es va conrear prèviament i no va ser a qualsevol preu, definint molt bé l’agenda política a desenvolupar per quan s’arribés al govern de la Generalitat.

Aquests fets i les circumstàncies que les produïren queden molt ben captades al llibre “La dreta espanyola a Catalunya”, de Joan B. Culla, on serveixen, al capítol corresponent, de fons d’escenari, despullat de qualsevol interès partidista (no és l’objecte del llibre relatar les estratègies del PSC i ERC) i d’intencionalitat narrativa (no forma part de la trama, és mera contextualització). Val la pena citar-les, per reconèixer en el passat les claus de cap on hem d’avançar en el futur. Des de la seva objectivitat d’historiador, Culla, comenta que “un cop superada la crisi de l’Iraq, (...) els populars col·locaren més que mai la política catalana en el seu punt de mira dialèctic. Els motius eren senzills: les relacions cada cop més estretes entre el PSC i la independentista ERC”. I ja en plena campanya electoral al Parlament, Josep Piqué, el candidat dels populars, no es va cansar de repetir “que el vot socialista lo va a gestionar un partido independentista, que les paperetes del PSC probablemente estén dando la llave de la política catalana al señor Carod-Rovira”. Tot apunta a que els pactes postelectorals no van ser fruit de la improvisació. La coalició es va cuinar abans de les eleccions i els apropaments van anar plens de gestos com la manifestació de la voluntat de Pasqual Maragall de posar a l’agenda política temes d’interès nacional com la reforma de l’Estatut.

Al final, la nova composició del Parlament, sorgida de les eleccions del 16 de novembre de 2003, és el que va frenar la més que probable entesa PP-CIU. Referent al resultat d’aquelles eleccions, Culla comenta que el PP va fer “el segon millor resultat de la seva història en unes catalanes, no gaire per sota del mitificat score de Vidal-Quadras (...) L’objectiu aritmètic resultava assolit amb escreix, però no es podia dir el mateix de les expectatives polítiques. Tal com havien estat formulades repetidament, aquestes passaven per forçar un govern de coalició PPC-CIU, sempre que ambdues forces apleguessin 68 diputats o més (...) En resum, el Partit Popular queia fins al quart lloc del rànquing polític català, perdia tota influència parlamentària, restava fora de qualsevol combinació de govern i veia configurar-se davant seu el panorama que li era menys propici: un escenari polític protagonitzat per ERC –a la que Piqué hauria volgut mantenir para siempre en la oposición, que es donde tiene que estar un partido radical- i presidit pels temes de l’agenda nacionalista (nou Estatut, nou sistema de finançament, etc)".
  

Reprenent la controvèrsia iniciada per Ernest Maragall, em pregunto què en queda de tot allò que va moure l’entesa entre ERC i PSC? Per un costat, l’ombra d’un acord PP-CIU encara és vigent. Però, per l’altre costat, la insalubritat de 23 anys de govern monocolor ja s’ha dissolt, superada per la realitat de 7 anys de govern tripartit. Altra cosa és on ha anat a parar la predisposició de confegir una majoria disposada a avançar amb un programa polític nacional? Coincideixo amb el conseller d’Ensenyament que els dos elements que perduren, el perill del pacte PP-CIU i l’agenda nacional, ja no funcionen com emulsionant entre els republicans i els socialistes. De totes maneres, és un clam del carrer la necessitat d’un programa d’avenç nacional. És per això que vaticino que, sigui quina sigui la composició del nou govern de la Generalitat que sorgeixi de les eleccions del 2010, l’eix nacional continuarà sent bàsic per conformar majories.

Així doncs, serà bàsic per no perdre el tren o, simplement, per no descarrilar en el trajecte, abandonar les abstraccions teòriques, fer un esforç de concreció de les propostes sobiranistes i buscar complicitats àmplies. És en això, com en el 2003, on restarà la clau de l’èxit.