La Llei de Vegueries i el dret a ser rescabalats

No va ser fins l’època de la Generalitat republicana que Catalunya va poder recuperar les subdivisions administratives pròpies, abolides el 1714. Ja en plena guerra va ser aprovada una llei que havia estat fruit del treball iniciat el 1931 per la Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya, dirigida pel reconegut geògraf Pau Vila i en la que hi va participar el reusenc Josep Iglésies, com a secretari. Un dels indicadors que va fer servir la Ponència per determinar les comarques i vegueries van ser els resultats obtinguts d’una enquesta que es va passar a tots els ajuntaments del Principat on se’ls hi preguntava: a quina comarca creieu que pertany el vostre poble? I, quin és el vostre mercat principal i secundari? Unes senzilles preguntes, però prou importants per determinar dos àmbits bàsics per a la conformació de comunitats: la identitat i els fluxos socioeconòmics.

Desconec les deliberacions de la Ponència, però tinc la sensació (un dia m’hi dedicaré a estudiar-ho) que la divisió territorial de 1936 busca una solució per no esborrar del mapa a Tarragona, com a capital. Cal tenir en compte que, per aquelles dates, Reus encara estava per sobre demogràficament, malgrat que Tarragona experimentava una taxa de creixement superior (que és una incògnita saber si s’hagués sostingut amb un desenllaç de la guerra diferent). D’altra banda, la resposta a la pregunta de quin és el mercat principal és aclaparadora per veure l’hegemonia que ostentava Reus. Ho podeu veure al mapa que us adjunto. Per acabar amb el tema de la meva sospita, també hi ha un altre petit exemple que m’ensumo que és més aviat obra de taula de despatx, que no pas de la realitat. Aquest és el cas de l’amputació del municipi de Vila-seca (que incloïa Salou) de la comarca del Baix Camp, per lliurar-lo al Tarragonès. Vist sobre el mapa, s’endevina un fet d’equilibri de superfícies entre les dues comarques, però els lligams de Reus amb el llogarret de Salou, convertit primer en port de mercaderies i després en zona de bany i estiueig, apunten que l’adscripció comarcal hauria de ser una altra.

Sigui com sigui, el 1936 es va optar per esquarterar el cos central del Camp de Tarragona en dues regions. Es va preferir donar importància a les dues ciutats, enlloc de mantenir la unitat territorial. Aquesta divisió no es va fer pel mèrit d’una ciutat o pel desmèrit de l’altra, sinó pensant en donar solidesa a la divisió administrativa i preveient el desenvolupament. Avui, reivindicar un retorn a la divisió de 1936 seria anacrònic, xaró, nostàlgic i antieconòmic. A part, per vestir un sant en desvestiríem un altre. És a dir, trencaríem la vegueria de les Terres de l’Ebre, tot i que el sentiment de pertinença de la Ribera d’Ebre a la IV Regió ha estat una realitat ben viva fins fa ben pocs anys. Altrament, aparcar la divisió administrativa exacta de 1936 no vol dir prescindir del sentit moral del deure de donar continuïtat a l’obra legislativa de la Generalitat republicana, ni abandonar l’esperit o idees marc que van inspirar aquesta llei concreta.

Per sobre dels criteris de racionalitat, eficiència i eficàcia que han de ponderar en la tasca de fer una divisió administrativa, és ben legítim que la ciutat de Reus miri la manera de poder jugar el paper més reeixit possible en la futura llei de Vegueries impulsada pel conseller Ausàs. Tant si els motius que impulsen aquesta demanada són resultat del dinamisme propi de la ciutat, com si vénen motivats, en certa forma, per la reclamació del dret a ser compensats o a obtenir un rescabalament històric, pel reconeixement que havia tingut la ciutat en l’anterior llei. Al cap i a la fi, al preàmbul de la nova llei de vegueries s’hi menciona la divisió territorial republicana com un pas previ de l’actual. Per tant, hi és ben present el pes històric que representa la llei republicana i l’espai que ocupa en la memòria col•lectiva.

Però aquesta demanada actual no té per finalitat el retorn a un model arcaic, sinó que opta per una visió moderna de l’administració, sostenible i respectuosa amb el seu passat. Aquesta demana ambiciona que en la nova llei prevalgui l'equitat, que s’hi contempli una altra noció de capitalitat i, que es consideri el Camp de Tarragona com una àrea metropolitana i tot el que se’n deriva d’aquesta circumstància. La llei ja és camí del Parlament i això és garantia de debat, criteri i democràcia. De ben segur que els nostres representants sabran estar a l’alçada de les necessitats de Reus i Tarragona i del què més convé per la prosperitat del Camp de Tarragona.