La mística del constitucionalisme espanyol

Jaume Vicenç Vives, al seu dia, quan va escriure Notícia de Catalunya, en uns dels seus paràgrafs va deixar escrit que pels catalans el primer ressort de la psicologia pròpia era la voluntat de ser, a diferència dels alemanys que era la metafísica, la raó pels francesos o pels espanyols la mística.

És curiós, doncs, com un poble tant místic com l’espanyol s’aferri d’aquesta manera tant desesperada a un paper, a la Constitució. Un poble tant recollit en ell mateix i el seu diàleg interior amb el transcendent. Tot plegat tant immaterial. Com pot ser que professi tanta devoció per una llei que, per definició, té més de contracte social que de llei natural immutable?

Segurament és aquest misticisme el que fa que els costi tant entendre de què va tot això de l’esperit de les lleis. Clar, hi va més d’un segle de distància, entre una cosa i l’altre. Acostumats a veritats absolutes i immutables, es prenen la constitució com un valor atemporal, sagrat, incorrompible. Possiblement, com deia aquell, els hi falta un parell de classes de dret, per saber que una llei, com tot contracte, sempre inclou clàusules pel seu dessistiment o renúncia i, que, és tant raó de ser del contracte garantir el seu acompliment, com assegurar els mecanismes per desempellegar-se.

Dic tot això, a propòsit de les declaracions que va fer Zapatero a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas a les instal•lacions del sincotró Alba, on deia que Catalunya no és una nació perquè la constitució la descriu com una nacionalitat i, políticament, com una comunitat autònoma. Això, fa petar de riure. I, a mi què, el que digui la Constitució? Que potser és l’arbre de la ciència o l’oracle de Delfos la Constitució? No té res millor a oferir-nos als catalans per convèncer que anem pel mal camí?

Com sempre, el poble espanyol, tant atrafegat amb els seus pensaments místico-essencialistes no sap que la Constitució, és un paper que conté acords, no veritats absolutes i que com tot contracte, malgrat que no hi consti en les seves clàusules (o aquestes siguin de difícil execució), també s’hi pot dessistir, també s’hi pot renunciar.

Només és qüestió de posar-s’hi.

Rendabilitzar l'experiència de govern

La participació d’Esquerra al govern de la Generalitat ha significat poder posar en pràctica i testar la idoneïtat de les seves propostes polítiques per a servir a la gent. Ara, davant l’electorat, Esquerra ja no és una mera expectativa. S’ha passat de l’abstracció teòrica a la praxis de l’exercici de govern. Els ciutadans tenen elements basats en l’experiència per valorar el partit com a gestor de la cosa pública.

Paral•lelament, en clau interna, l’experiència de govern esdevé el millor actiu electoral per encarar les eleccions del 2010. Això sí, sempre que se sàpiga utilitzar adequadament aquest bagatge per treure’n el màxim profit. Per fer això possible, cal començar avaluant una a una totes les polítiques de govern que ERC ha desenvolupat, posant al descobert els encerts i reconeixent els errors. Aquest anàlisi s’ha de realitzar fent servir d’indicador el grau d’efectivitat i satisfacció que n’ha obtingut el ciutadà de les accions de govern, combinat amb el mesurament de l’avenç nacional.

L’anàlisi dels set anys de govern des d’aquest doble eix (servei al ciutadà i sobirania) segurament pot resultar més incòmode o pot arribar a implicar fer una revisió complerta dels esquemes de discurs. Però aquest anàlisi acurat, segur que ens permet apropar-nos millor al batec de la societat i pot servir per desvetllar el motiu d’una gran paradoxa que es dóna en aquest moment: com s’explica que en un context en que no hi ha cap estadística que desmenteixi que l’independentisme creix, sembla que el suport a ERC va disminuint o s’estanca? A grans trets, intueixo una resposta a dos nivells.

Un primer nivell ja l’he apuntat amb el doble eix d’anàlisi de la política de govern. En el recompte de l’acció de govern, probablement trobarem molts fets sobiranistes (fira de Frankfurt, reconeixement de seleccions nacionals, llei de cinema...) que es poden presentar com a èxits. I, amb això, segur que a Esquerra no el guanya cap govern de la Generalitat anterior. Però ens abocaria a la confusió si es convertís el sobiranisme amb l’única fita. Senzillament, perquè no hi ha un sol element que motiva als potencials votants d’ERC i no es dóna resposta a la percepció d’eficàcia i grau de benefici obtingut per l’elector de les polítiques empreses per Esquerra. Incorporar l’òptica d’anàlisi del benefici al ciutadà genera valor afegit al discurs polític republicà i ofereix millor resposta a les demandes de l’electorat.

Un segon nivell de resposta vindria donat pel què categoritzem com a “fet sobiranista”. M’atreviria a apuntar que hi ha un desajustament entre els ciutadans que donen suport a l’independentisme i les polítiques sobiranistes. Si analitzem la mena d’accions de govern que incorpora el fet sobiranista, ens adonarem que aquestes formen part de l’esfera d’un nacionalisme antiquat, basat només amb tret identari. Un concepte limitat que ja ha estat superat per l’eixamplament de la base social de l’independentisme, per allò que es teoritza a l’assaig de Josep-Lluís Carod-Rovira i que s’ha acabat simplificant com a “sobiranisme pràctic”.

Cal un revisionisme que compassi el model d’acció de govern amb el pensament nacional no excloent. Carod-Rovira va definir a qui podia representar el sobiranisme o s’hi podia sentir atret (en resum, tothom!), ara convé fer un segon pas per culminar la definició del pensament nacional que ha de consistir en repensar com governar per a tota aquesta gent. Les accions de govern sobiranistes ja no poden ser únicament referencials de la identitat, han d’aportar contingut en el terreny del benestar de les persones, substanciat en les prestacions, i prosperitat i seguretat en l’àmbit econòmic i social.

El context de la cursa electoral al Parlament ha de ser l’escenari per fer aquest exercici i, alhora, pot ser la resposta a aquella demanda que feia sobre la necessitat de formular un programa d’avenç nacional que abandoni l’abstracció teòrica i busqui complicitats àmplies.

De Belén Esteban a John Cobra, passant per l’Ariel Santamaria

D’un temps cap aquí han pres protagonisme certs personatges que, cadascú d’ells, des del seu àmbit professional o d’actuació sobresurten més per la seva capacitat de divertir-nos, que no pas per la competència amb que desenvolupen les seves tasques. La fórmula que fan servir aquests personatges per atreure l’atenció és la transgressió presumptament espontània. És transgressió posar la Belén Esteban enmig d’una tertúlia perquè deixi anar els seus comentaris de peixatera. És transgressió que el primer que faci el guanyador d’un concurs de cançons sigui tocar-se els genitals per mostrar el seu respecte al públic que l’ha votat. I, també, és transgressió les gracietes que el senyor Ariel Santamaria acostuma a dir i fer quan està davant d’una càmara o un públic nombrós.

Està clar que la gent volem entreteniment (no ho dic jo, sinó les audiències). Per això aquests personatges pugen com l’escuma i omplen, cada vegada, més hores de televisió. Però fins i tot això té un límit i el més cràpula de nosaltres no admetria aquesta fórmula en tots els àmbits de la nostra activitat humana. Segur que a ningú li agradaria que el dentista que us hagués d’arrencar un queixal que fa un mal horrorós es presentés a la consulta vestit de superman o que el banquer que us ha de negar per enèsima vagada l’accés a una hipoteca portés una disfressa de la bruixa avorrida (per molt que li escaigui la indumentària). Igualment, per molta gràcia que ens faci, tampoc haguéssim admès, posem per cas, que la Belen Esteban fos la conductora del telenotícies que va informar sobre l’atemptat de l’11M o que s’hagués enviat a John Cobra a Haití perquè cobrís la informació del terratrèmol.

En canvi, amb Ariel Santamaria, sembla que això no tingui límits. Per exemple, mentre la resta de grups polítics s’esforcen en un debat electoral per presentar propostes serioses per millorar el benestar dels ciutadans, ell ofereix com a única recepta la construcció d’un follòdrom. I la gent no només es fa una cleca de riure, sinó que a més el premien amb el seu vot, oblidant que a aquest, com als altres, el mantenim entre tots. De la mateixa manera que l’audiència va premiar les sortides de to de John Cobra i el va classificar per representar a Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió, sense recordar-se que l’estada d’aquest individu, també la pagarem entre tots. Fins aquí arriben les semblances. Hi una cosa que els diferencia: quan parlem del fenomen Ariel Santamaria, l’anàlisi deriva cap a la desconfiança de la gent respecte als polítics, la fatiga que sent la ciutadania envers la política i s’explica el suport rebut com una revenja contra el sistema. En canvi, a ningú se li acudeix justificar l’elecció de John Cobra a partir de la ineptitud professional de la resta dels intèrprets, la qualitat soporífera de les altres cançons competidores o que en l’ànim de la gent que el va votar hi hagués esperit justicier.

Amb això, no estic negant que hi hagi fatiga de la gent envers el model polític actual, però aquest no és el motiu de creixement de l’Ariel Santamaria. El debat sobre el model polític és molt seriós i l’Ariel Santamaria com fenòmen no és ni causa ni conseqüència de la crisi de la política, té més a veure amb el nihilisme resultat dels postulats de la societat postmoderna que, tal com apunta Quim Monzó, és cínica perquè pensa que res pot canviar i valora més el narcisisme que la qualitat dels seus fets. I, té més a veure amb el sentit de responsabilitat i maduresa individual que amb una causa col•lectiva. Però, paradoxalment, és sobre la base d’aquesta societat perplexa que s’ha de construir el nou model de relacions entre la política i la ciutadania.

Mentre tant, hi ha qui encara confon les coses i, desorientat, alimenta el fenomen Santamaria, deixant-se guiar pel més pur tactisme polític. Es pensa que afavorint l’entrada de l’Ariel Santamaria al consell d’Innova ha avançat en alguna direcció i l’únic que ha fet és trencar el consens polític que havia existit fins ara al consistori de Reus i servia per marcar amb claredat la línia que separa el què és fer política del què es fer espectacle, divertiment; d’aquest que tant ens agrada i que cada dia proliferen més personatges que el practiquen i ocupa més hores de televisió. Però fins i tot això té un límit i el més cràpula de nosaltres no admetria...

Reus Decideix: res ha canviat

De l’ambient encomanadís de l’acte de presentació pública de la Plataforma Reus Decideix a la sala d’actes del Centre de Lectura, el passat 21 de gener, a la presentació oficial d’ahir al Teatre Bartrina, res ha canviat, tot segueix igual. Hi ha la mateixa empenta i les mateixes ganes (obviaré la paraula il•lusió). Perquè els referèndums per l’autodeterminació és fonamenten en la força de la raó, del convenciment; En la garantia de la causa noble i justa; En la invencibilitat del poder de la democràcia en estat pur, en la voluntat del poble. I tot això són valors molt alts que només poden generar sentiments positius.

El camí que s’ha traçat fins ara no ha estat fàcil, hi hagut més d’un entrebanc (i n’hi hauran), però això ara no és notícia. La notícia és totes i cadascuna de les persones que ahir eren físicament omplint el Teatre Bartrina i de les moltes més que hi érem en esperit. I la gran notícia serà el treball ingent i constant per part de tothom que ha d’activar les seves coneixences, el seu entorn laboral i familiar per tal d’assegurar-se que el referèndum del dia 25 d’abril sigui un èxit de participació.

Ara cal el treball intel•ligent, basat en el petit gest de cadascú, perquè és feina de tots i totes que el 25 no quedi cap persona empadronada a Reus que no sàpiga que aquell dia hi ha una consulta popular. I, encara més important, és tasca de tothom saber transmetre la necessitat de participar, d’expressar-se lliurement. Tots ens hi juguem molt aquell dia. Està en les nostres mans planificar la prosperitat i el benestar de nosaltres com a poble. Perquè, tal com deia el nostre poeta Gabriel Ferrater: “és a ser lliure que em vull hàbil”.

Ahir, mentre s’omplia la platea de globus vermells caiguts des del galliner, vaig pensar amb el significat que té la paraula “globus” en el món del còmic: l’espai que delimita els diàlegs. Ahir, doncs, ens van donar a tots un globus per expressar-nos, perquè tots tenim la paraula i és a tots a qui la volem donar. Aprofitem-la!