La mística del constitucionalisme espanyol

Jaume Vicenç Vives, al seu dia, quan va escriure Notícia de Catalunya, en uns dels seus paràgrafs va deixar escrit que pels catalans el primer ressort de la psicologia pròpia era la voluntat de ser, a diferència dels alemanys que era la metafísica, la raó pels francesos o pels espanyols la mística.

És curiós, doncs, com un poble tant místic com l’espanyol s’aferri d’aquesta manera tant desesperada a un paper, a la Constitució. Un poble tant recollit en ell mateix i el seu diàleg interior amb el transcendent. Tot plegat tant immaterial. Com pot ser que professi tanta devoció per una llei que, per definició, té més de contracte social que de llei natural immutable?

Segurament és aquest misticisme el que fa que els costi tant entendre de què va tot això de l’esperit de les lleis. Clar, hi va més d’un segle de distància, entre una cosa i l’altre. Acostumats a veritats absolutes i immutables, es prenen la constitució com un valor atemporal, sagrat, incorrompible. Possiblement, com deia aquell, els hi falta un parell de classes de dret, per saber que una llei, com tot contracte, sempre inclou clàusules pel seu dessistiment o renúncia i, que, és tant raó de ser del contracte garantir el seu acompliment, com assegurar els mecanismes per desempellegar-se.

Dic tot això, a propòsit de les declaracions que va fer Zapatero a l’entrevista que li va fer la Mònica Terribas a les instal•lacions del sincotró Alba, on deia que Catalunya no és una nació perquè la constitució la descriu com una nacionalitat i, políticament, com una comunitat autònoma. Això, fa petar de riure. I, a mi què, el que digui la Constitució? Que potser és l’arbre de la ciència o l’oracle de Delfos la Constitució? No té res millor a oferir-nos als catalans per convèncer que anem pel mal camí?

Com sempre, el poble espanyol, tant atrafegat amb els seus pensaments místico-essencialistes no sap que la Constitució, és un paper que conté acords, no veritats absolutes i que com tot contracte, malgrat que no hi consti en les seves clàusules (o aquestes siguin de difícil execució), també s’hi pot dessistir, també s’hi pot renunciar.

Només és qüestió de posar-s’hi.