Rendabilitzar l'experiència de govern

La participació d’Esquerra al govern de la Generalitat ha significat poder posar en pràctica i testar la idoneïtat de les seves propostes polítiques per a servir a la gent. Ara, davant l’electorat, Esquerra ja no és una mera expectativa. S’ha passat de l’abstracció teòrica a la praxis de l’exercici de govern. Els ciutadans tenen elements basats en l’experiència per valorar el partit com a gestor de la cosa pública.

Paral•lelament, en clau interna, l’experiència de govern esdevé el millor actiu electoral per encarar les eleccions del 2010. Això sí, sempre que se sàpiga utilitzar adequadament aquest bagatge per treure’n el màxim profit. Per fer això possible, cal començar avaluant una a una totes les polítiques de govern que ERC ha desenvolupat, posant al descobert els encerts i reconeixent els errors. Aquest anàlisi s’ha de realitzar fent servir d’indicador el grau d’efectivitat i satisfacció que n’ha obtingut el ciutadà de les accions de govern, combinat amb el mesurament de l’avenç nacional.

L’anàlisi dels set anys de govern des d’aquest doble eix (servei al ciutadà i sobirania) segurament pot resultar més incòmode o pot arribar a implicar fer una revisió complerta dels esquemes de discurs. Però aquest anàlisi acurat, segur que ens permet apropar-nos millor al batec de la societat i pot servir per desvetllar el motiu d’una gran paradoxa que es dóna en aquest moment: com s’explica que en un context en que no hi ha cap estadística que desmenteixi que l’independentisme creix, sembla que el suport a ERC va disminuint o s’estanca? A grans trets, intueixo una resposta a dos nivells.

Un primer nivell ja l’he apuntat amb el doble eix d’anàlisi de la política de govern. En el recompte de l’acció de govern, probablement trobarem molts fets sobiranistes (fira de Frankfurt, reconeixement de seleccions nacionals, llei de cinema...) que es poden presentar com a èxits. I, amb això, segur que a Esquerra no el guanya cap govern de la Generalitat anterior. Però ens abocaria a la confusió si es convertís el sobiranisme amb l’única fita. Senzillament, perquè no hi ha un sol element que motiva als potencials votants d’ERC i no es dóna resposta a la percepció d’eficàcia i grau de benefici obtingut per l’elector de les polítiques empreses per Esquerra. Incorporar l’òptica d’anàlisi del benefici al ciutadà genera valor afegit al discurs polític republicà i ofereix millor resposta a les demandes de l’electorat.

Un segon nivell de resposta vindria donat pel què categoritzem com a “fet sobiranista”. M’atreviria a apuntar que hi ha un desajustament entre els ciutadans que donen suport a l’independentisme i les polítiques sobiranistes. Si analitzem la mena d’accions de govern que incorpora el fet sobiranista, ens adonarem que aquestes formen part de l’esfera d’un nacionalisme antiquat, basat només amb tret identari. Un concepte limitat que ja ha estat superat per l’eixamplament de la base social de l’independentisme, per allò que es teoritza a l’assaig de Josep-Lluís Carod-Rovira i que s’ha acabat simplificant com a “sobiranisme pràctic”.

Cal un revisionisme que compassi el model d’acció de govern amb el pensament nacional no excloent. Carod-Rovira va definir a qui podia representar el sobiranisme o s’hi podia sentir atret (en resum, tothom!), ara convé fer un segon pas per culminar la definició del pensament nacional que ha de consistir en repensar com governar per a tota aquesta gent. Les accions de govern sobiranistes ja no poden ser únicament referencials de la identitat, han d’aportar contingut en el terreny del benestar de les persones, substanciat en les prestacions, i prosperitat i seguretat en l’àmbit econòmic i social.

El context de la cursa electoral al Parlament ha de ser l’escenari per fer aquest exercici i, alhora, pot ser la resposta a aquella demanda que feia sobre la necessitat de formular un programa d’avenç nacional que abandoni l’abstracció teòrica i busqui complicitats àmplies.