11.878 voluntats

La jornada del diumenge passat serà d’aquelles per recordar. Reus es va posar en moviment per expressar-se, malgrat els intents a front obert de desmobilització de vot. Potser les xifres es van veure afectades per aquesta circumstància, però el que no van aconseguir afeblir va ser l’esperit i la fraternitat que es va viure aquell dia, ni tampoc ho aconseguiran alguns dels titulars dels principals diaris de l’endemà. He estat interventor en altres eleccions i sempre que m’ho pregunten dic que és una experiència a viure, perquè tant pels que hi van “obligats”, com pels que hi van per representar sigles, com pels passavolants interessats amb el procés, es crea un clima molt agradable que fa veritat aquell tòpic de que les eleccions són la festa de la democràcia. Però, us puc assegurar que en cap de les ocasions que he estat han superat el que vaig tenir el privilegi de viure aquest diumenge amb la consulta del 25 d’abril a Reus.

És en l’anècdota de la quotidianitat on s’aprecia la humanitat i la il•lusió de la consulta. És en el pare que va fer dipositar el vot al seu fill de quatre anys per poder-li recordar el moment quan fos més gran. És en la noia de 18 anys recent complerts que ens comentava que estava il•lusionada de que fos aquesta consulta la primera vegada que pogués votar. És en l’home gran que li deia a un nen petit que acompanyava als seus pares: Tu sí que ho veuràs! Frase idèntica –ves com són les coses- que ja havia sentit explicar, quan feia recerca històrica, a un senyora gran d’Ulldemolins que recordava el moment de la proclamació de la República i la gent gran que ho celebraven li ho repetien a ella, que era molt petita: “Tu sí que ho veuràs!”.

És en el grup de joves que van venir a votar i, una a una, s’anaven fent fotos mentre dipositaven el seu vot a l’urna, perquè en quedés constància per sempre. És en el senyor de 78 anys que ens va comentar que havia vingut expressament de Barcelona per poder votar. És en la mare que, quan estava a punt de votar, ens va demanar esperar-nos perquè la seva filla de 16 anys estava votant en l’altra taula i no s’ho volia perdre. És en l’àvia que volia ser-hi present i, malgrat que la seva néta havia sol•licitat que li vinguessin a recollir el vot amb l’urna mòbil, ella volia fer-ho en un col•legi electoral. És en la frase del meu company de taula que quan va pitjar la tecla per enviar el recompte va confessar que se li posava la pell de gallina. És en la solemnitat amb que vam fer la lectura de l’acta, calia fer-ho així, per respecte als votants i als que observaven l’escrutini, per estar en consonància amb la magnífica i rigorosa feina que havia fet la plataforma de Reus Decideix organitzant la consulta.

Estic molt agraït als 13.159 ciutadans que van exercir el seu dret a vot, però deixeu-me que escombri cap a casa i em fixi amb els 11.878 que van votar sí, les 11.878 voluntats de fer un pas endavant. Tots, des de la ferma convicció que això és un trajecte i que ja s’ha començat a caminar. Ara, cal, per part de tots, ser responsables de la confiança dipositada i saber gestionar la seva voluntat. Això vol dir que el moviment generat per les consultes no li pot tornar a passar el mateix que a l’Assemblea de Catalunya, on més d’un va veure com els seus somnis desapareixien engolits per la rigidesa del sistema polític i la ferragosa maquinària de partits.