El debat de la divisió comarcal al diari Les Circumstàncies

Al llarg de l’any 1932 el diari reusenc Les Circumstàncies es va fer ressò de la polèmica que suscitava en la societat catalana la futura divisió comarcal. Malgrat que la llei no va ser aprovada fins quatre anys més tard, en aquesta data, la intensitat de la controvèrsia coincidia amb el moment de major activitat deliberativa de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, consell assessor encarregat d’elaborar la proposta de divisió administrativa. I també, amb els mesos en que pel projecte de llei de l’Estatut era a les Corts espanyoles i s’estava debatent la seva aprovació, article per article, el qual n’avivava l’interès mediàtic pels seus continguts. Aquest expectació es va anar reproduïnt en les diverses matèries que havia de regular l’estatut. Un altre exemple d’aquest interès del moment és el que va ocasionar l’àmbit competencial de l’espai ràdio-elèctric i que queda molt ben reflectit en l’obra de Francesc Canosa Farran, “República TV. La Catalunya de la primera televisió”.

La línia editorial de Les Circumstàncies no es va limitar a fer un seguiment de la discussió sobre la divisió comarcal, sinó que, a més, va prendre un actitud propositiva, que és interessant de conèixer, ja sigui pel seu valor innovador i conceptualització moderna de divisió administrativa oposada al jacobinisme, com pel que representa aquesta publicació per diversos motius. Primer, perquè va ser un dels millor diaris reusencs, pel que fa a continguts i rigorositat. Segon, perquè era referent d’un sector de la població, pel fet d’actuar com a portaveu d’Acció Catalana, marca que no li impedia que rivalitzés amb els postulats d’un dels seus líders, Antoni Rovira i Virgili, quan estaven amb dissonància respecte el tema de la divisió territorial. I, tercer, perquè aquestes editorials van ser escrites per Joaquim Santasusagna, excel•lent excursionista (amb coneixements geogràfics sòlids) i reconegut intel•lectual local, amic personal de Josep Iglésies, el membre més jove de la Ponència Territorial.

Les Circumstàncies, fidel a la tradició del catalanisme, abominava de la divisió provincial que, en la seva editorial de l’1 setembre, considerava la seva creació “completament fictícia i [que] responia, sens dubte, a l’intent de destruir la unitat catalana”. Els de Les Circumstàncies es declaraven entusiastes de poder viure el moment en que s’acomplia la vella aspiració del catalanisme de fer efectiva la divisió comarcal com la genuïna de Catalunya, malgrat que es lamentaven que tant Valentí Almirall, com les Bases de Manresa o la Constitució de l’Havana només l’haguessin anunciat i mai l’haguessin concretat. El 9 de gener, en una altra de les editorials del diari, segons Les Circumstàncies, a la premsa catalana, el debat sobre la divisió administrativa girava al voltant de dues posicions: els rotatius instal•lats en les capitals de províncies, que començaven a mostrar el seu “esverament, fins ara dissimulat, de perdre l’actual preeminència i llurs homes es preparen a protegir-la” i, a l’altra banda, les publicacions de “les capitals de comarca, o els pobles que es pensen ésser-ho, [el quals] fan una feble campanya a favor de la conversió de les comarques en demarcacions administratives”.

Enmig d’aquesta polarització, Les Circumstàncies llençava la seva pròpia proposta. Una proposta que va ser recollida per la Revista del Centre de Lectura, al seu número del darrer trimestre de 1932 i que també mantenia concomitàncies amb un treball de l’estudiós de Tivissa Lluís Brull Cedó. Per Les Circumstàncies, “ens sembla millor que la petita Catalunya lliure aspiri a fer tan eficaços com pugui els seus” serveis i prestacions, afirmava en l’editorial del 24 de gener. La Generalitat “necessita delegar serveis i fins l’autoritat, que no pot exercir l’alcalde de cada poble. Però aquests serveis no caldria concentrar-los en una ciutat”. I prosseguia en aquesta mateixa editorial escrita el 10 de gener: “cada servei hauria d’organitzar-se en el poble estratègicament situat d’aquelles zones on fos més necessari. Fóra també natural que els delegats de l’autoritat poguessin exercir des de les ciutats-mercats, llocs de fàcil irradiació”.

Concepte que el dia 24 de gener perfilava, marcant la tipologia de les prestacions: “més valdria instaurar en les ciutats-mercats els serveis secundaris d’ordre general i, en els pobles estratègicament situats, els de caràcter particular”. I tres dies després, fonamentava el perquè de l’aposta per les ciutats-mercat: “si la gent pagesa i vilatana acut a una població per les seves transaccions i hi orienta un tràfic, és natural que aquesta mateixa ciutat sigui cap d’un departament; no caldria així imposar a la gent dues rutes: una per fer feines particulars i una altra per qüestions oficials. L’estat s’ha de proposar, en bona tesi liberal, servir els ciutadans”.

Setanta-vuit anys després, el motiu de discussió continua sent el mateix. Almenys, això és el que m’ha semblat després de sentir, aquesta setmana passada, la compareixença de l’alcalde de Tarragona i la del de Reus al Parlament de Catalunya, en el tràmit de la llei de Vegueries. Però, aquesta vegada s’ha produït una important variació: aquella “capital de comarca o poble que pensa ser-ho” ha assumit la tercera via proposada per Les Circumstàncies i es felicita d’una la llei de vegueries basada en serveis i no en capitals.