L’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides

Encara que ho sembli, no és el títol de l’última pel•lícula de Peter Greenaway, l’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides representen tres soltes de llençar un mateix missatge. Anem per la primera de les soltes: a la Convenció de Quadres de Lloret de Mar, a part del vídeo “Tornarem a vèncer”, hi van haver diferents parlaments. Hi ha una de les intervencions que voldria destacar, és la de Joan Manuel Tresserras. Amb un discurs reposat, amable i entenedor, ens va anar inculcant un missatge clar i diàfan sobre el paper decisiu que havia jugat ERC, des del govern, per la cohesió nacional. Tot plegat, ho va resumir amb la imatge de que Esquerra havia recosit el país.

Un motiu més que explícit i justificable del sentit i el determini de la implicació d’Esquerra a la governabilitat de la Generalitat de Catalunya en aquests darrers 7 anys. En un sentit igual, mantenia la mateixa solta Josep Lluís Carod Rovira el passat dimecres, 19 de maig, quan en la conferència que va donar reforçava aquest concepte argumentant que participació d’ERC en la formació dels dos tripartits havia estat un aposta per a la vertebració nacional. I, amb una imatge més prosaica, que evoca més eficàcia i fermesa que la de Tresseras, parlava que s’havia soldat la societat catalana. Reblava la frase afirmant que calia fer participar a tot el país, sense “distinció entre catalans i altres catalans”, perquè “ser català és un projecte voluntari”.

Tot plegat un missatge prou potent i molt bo que ofereix una imatge de partit responsable i compromès amb la societat del nostre país. Que llença una idea que pot resultar atractiva pel nostre electorat i que contribueix a mantenir la confiança que ens han donat fins ara. Llàstima que no sempre és ben interpretat aquest missatge, ni se’n sap copsar l’essència del contingut. Hi ha qui sense gaire solta, o més aviat amb poca, quan l’intenta versionar per adaptar-lo al seu estil particular de retòrica el buida de contingut i el tergiversa, convertint-lo en una novel•la de fulletó del gènere western. Quan això passa, en comptes de parlar un responsable polític, sembla que ho estigui fent el pistoler protagonista del fulletó quan, amb la mirada penetrant, mentre sosté les mans sobre la culata del cold, perdona la vida al “malo” i li etziba: “Vam fer a Montilla president per deixar clar que no teníem res en contra dels que s’estimen Espanya i viuen a Catalunya”.

I, fiuuu...! S’ha volatitzat qualsevol sentit de cohesió, recosides, soldades o vertebracions. S’ha retornant a un llenguatge que ara resulta tronat i segons com es miri perillós, perquè etiqueta, classifica i/o categoritza. Accions, totes aquestes, que ens allunyen de l’objectiu de la vertebració, al qual no hauríem de renunciar, ni donar un pas endarrere.

Pacte Territorial

Fa dies que observo amb estupefacció com a la ciutat veïna el tema de la llei de Vegueries encara és candent i és l’ase dels cops de la lluita intestina pel poder local. Mentre passa això, tots plegats ens allunyem cada cop més del consens necessari que requereix concebre el Camp de Tarragona com una realitat metropolitana. Una aportació, aquesta, que resultaria més edificant i profitosa pel desenvolupament de la supracomarca que l’absurd debat nominalista sobre les capitalitats i el nom de la cosa.

Ignorar el concepte d’àrea metropolitana aplicat al Camp de Tarragona és obviar, en gran part, la veritable dimensió urbana de les diferents ciutats que la constitueixen. Altrament, des de l’àmbit administratiu i polític és imprescindible concebre la nostra regió com una xarxa metropolitana, per tal de poder comprendre d’una manera adequada les necessitats actuals que, per la falta de previsió, resulten peremptòries en determinats casos i a fi i efecte de procurar anticipar-se, en la mesura del possible, a les futures. Intentant generar l’ordenament urbanístic precís, el desenvolupament integral desitjat i el correcte dimensionament urbà, necessari per assolir uns nivells acceptables de benestar per als ciutadans de la vegueria.

No sé si és el moment de desistir a dipositar la confiança en els poders locals com agents solucionadors de l’esdevenir del Camp de Tarragona, però sí que ho és de desencallar aquesta situació. El model per sortir d’aquest atzucac és un gran pacte territorial, a semblança del pactes nacionals que s’han signat aquests darrers anys impulsats pel govern de la Generalitat. De la mateixa manera com existeixen pactes nacionals per l’educació, la innovació i la recerca o la immigració, per posar alguns exemples, és l’hora de promoure un Pacte Territorial pel Camp de Tarragona. Cal la redacció d’un document que hagi estat elaborat amb la participació de diferents fronts: agents socials i polítics, administracions locals, societat civil i món acadèmic. Un cop redactat, pactat i signat, s’ha de donar a conèixer, per anar multiplicant les adhesions i aconseguir incorporar a les agendes de treball respectives una visió compacta de la concepció territorial.

El Pacte Territorial pel Camp de Tarragona hauria de servir per assumir definitivament, per part de tothom, la realitat metropolitana. Per marcar les prioritats bàsiques i les línies de treball. Per establir l’eix de coordinació, òrgans de govern i de governança que contempli fórmules de participació ciutadana. Per projectar el creixement i planificar una carta de serveis de les prestacions socials, d’educació i salut, un planejament unificat sobre mobilitat, medi ambient o desenvolupament territorial. Tots aquests temes només es poden afrontar amb èxit des de la intermunicipalitat, per una qüestió de densitat demogràfica, perquè sinó, l’impacte i efectivitat d’aquestes polítiques s’afebleix quan és concebut des de l’aïllament i la diversitat municipal.

I a partir d’aquí, cadascú des del seu àmbit polític, sindical, empresarial, acadèmic o social ha de contribuir a la conformació de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, la segona conurbació de Catalunya. Potser ara em poso on no em toca, però crec que aquest procés de redacció del Pacte Territorial s’hauria d’impulsar i liderar des dels serveis territorials del Departament de Governació, conselleria artífex de la llei de Vegueries. Una llei, per cert, que contempla la possibilitat de creació d’àrees metropolitanes.