L’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides

Encara que ho sembli, no és el títol de l’última pel•lícula de Peter Greenaway, l’agulla de cosir, el soldador i el perdonavides representen tres soltes de llençar un mateix missatge. Anem per la primera de les soltes: a la Convenció de Quadres de Lloret de Mar, a part del vídeo “Tornarem a vèncer”, hi van haver diferents parlaments. Hi ha una de les intervencions que voldria destacar, és la de Joan Manuel Tresserras. Amb un discurs reposat, amable i entenedor, ens va anar inculcant un missatge clar i diàfan sobre el paper decisiu que havia jugat ERC, des del govern, per la cohesió nacional. Tot plegat, ho va resumir amb la imatge de que Esquerra havia recosit el país.

Un motiu més que explícit i justificable del sentit i el determini de la implicació d’Esquerra a la governabilitat de la Generalitat de Catalunya en aquests darrers 7 anys. En un sentit igual, mantenia la mateixa solta Josep Lluís Carod Rovira el passat dimecres, 19 de maig, quan en la conferència que va donar reforçava aquest concepte argumentant que participació d’ERC en la formació dels dos tripartits havia estat un aposta per a la vertebració nacional. I, amb una imatge més prosaica, que evoca més eficàcia i fermesa que la de Tresseras, parlava que s’havia soldat la societat catalana. Reblava la frase afirmant que calia fer participar a tot el país, sense “distinció entre catalans i altres catalans”, perquè “ser català és un projecte voluntari”.

Tot plegat un missatge prou potent i molt bo que ofereix una imatge de partit responsable i compromès amb la societat del nostre país. Que llença una idea que pot resultar atractiva pel nostre electorat i que contribueix a mantenir la confiança que ens han donat fins ara. Llàstima que no sempre és ben interpretat aquest missatge, ni se’n sap copsar l’essència del contingut. Hi ha qui sense gaire solta, o més aviat amb poca, quan l’intenta versionar per adaptar-lo al seu estil particular de retòrica el buida de contingut i el tergiversa, convertint-lo en una novel•la de fulletó del gènere western. Quan això passa, en comptes de parlar un responsable polític, sembla que ho estigui fent el pistoler protagonista del fulletó quan, amb la mirada penetrant, mentre sosté les mans sobre la culata del cold, perdona la vida al “malo” i li etziba: “Vam fer a Montilla president per deixar clar que no teníem res en contra dels que s’estimen Espanya i viuen a Catalunya”.

I, fiuuu...! S’ha volatitzat qualsevol sentit de cohesió, recosides, soldades o vertebracions. S’ha retornant a un llenguatge que ara resulta tronat i segons com es miri perillós, perquè etiqueta, classifica i/o categoritza. Accions, totes aquestes, que ens allunyen de l’objectiu de la vertebració, al qual no hauríem de renunciar, ni donar un pas endarrere.