Pacte Territorial

Fa dies que observo amb estupefacció com a la ciutat veïna el tema de la llei de Vegueries encara és candent i és l’ase dels cops de la lluita intestina pel poder local. Mentre passa això, tots plegats ens allunyem cada cop més del consens necessari que requereix concebre el Camp de Tarragona com una realitat metropolitana. Una aportació, aquesta, que resultaria més edificant i profitosa pel desenvolupament de la supracomarca que l’absurd debat nominalista sobre les capitalitats i el nom de la cosa.

Ignorar el concepte d’àrea metropolitana aplicat al Camp de Tarragona és obviar, en gran part, la veritable dimensió urbana de les diferents ciutats que la constitueixen. Altrament, des de l’àmbit administratiu i polític és imprescindible concebre la nostra regió com una xarxa metropolitana, per tal de poder comprendre d’una manera adequada les necessitats actuals que, per la falta de previsió, resulten peremptòries en determinats casos i a fi i efecte de procurar anticipar-se, en la mesura del possible, a les futures. Intentant generar l’ordenament urbanístic precís, el desenvolupament integral desitjat i el correcte dimensionament urbà, necessari per assolir uns nivells acceptables de benestar per als ciutadans de la vegueria.

No sé si és el moment de desistir a dipositar la confiança en els poders locals com agents solucionadors de l’esdevenir del Camp de Tarragona, però sí que ho és de desencallar aquesta situació. El model per sortir d’aquest atzucac és un gran pacte territorial, a semblança del pactes nacionals que s’han signat aquests darrers anys impulsats pel govern de la Generalitat. De la mateixa manera com existeixen pactes nacionals per l’educació, la innovació i la recerca o la immigració, per posar alguns exemples, és l’hora de promoure un Pacte Territorial pel Camp de Tarragona. Cal la redacció d’un document que hagi estat elaborat amb la participació de diferents fronts: agents socials i polítics, administracions locals, societat civil i món acadèmic. Un cop redactat, pactat i signat, s’ha de donar a conèixer, per anar multiplicant les adhesions i aconseguir incorporar a les agendes de treball respectives una visió compacta de la concepció territorial.

El Pacte Territorial pel Camp de Tarragona hauria de servir per assumir definitivament, per part de tothom, la realitat metropolitana. Per marcar les prioritats bàsiques i les línies de treball. Per establir l’eix de coordinació, òrgans de govern i de governança que contempli fórmules de participació ciutadana. Per projectar el creixement i planificar una carta de serveis de les prestacions socials, d’educació i salut, un planejament unificat sobre mobilitat, medi ambient o desenvolupament territorial. Tots aquests temes només es poden afrontar amb èxit des de la intermunicipalitat, per una qüestió de densitat demogràfica, perquè sinó, l’impacte i efectivitat d’aquestes polítiques s’afebleix quan és concebut des de l’aïllament i la diversitat municipal.

I a partir d’aquí, cadascú des del seu àmbit polític, sindical, empresarial, acadèmic o social ha de contribuir a la conformació de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, la segona conurbació de Catalunya. Potser ara em poso on no em toca, però crec que aquest procés de redacció del Pacte Territorial s’hauria d’impulsar i liderar des dels serveis territorials del Departament de Governació, conselleria artífex de la llei de Vegueries. Una llei, per cert, que contempla la possibilitat de creació d’àrees metropolitanes.