Aquest estiu el bisturí de la contenció pressupostària de l’estat ens ha ajornat sine die un conjunt d’inversions en infraestructures cabdals pel creixement i benestar del Camp de Tarragona. De cop i volta, per decret ministerial, l’estació intermodal de l’aeroport, el corredor del mediterrani i el tram de l’A-27, entre Valls i Montblanc, han passat a la galeria dels records del què hagués pogut ser. En una època d’estrènyer-se el cinturó, totes aquestes retallades serien comprensibles si no fos que aquestes infraestructures, en la seva data prevista de finalització, ja eren un despròsit i un homenatge al retard endèmic a que ens sotmet els governs de Madrid, que espero que el motiu que els justifiqui no sigui la raó d’estat.
El que no m’hagués pensat mai és que una tal inconveniència servís perquè algú aprofités l’ocasió per fer-se la foto de salvador de la pàtria i, després, comprovéssim tots plegats que allò era paper mullat: que sí..., però no ben bé..., ja veurem..., més aviat no que si..., quasi que no... Hi ha, però, un altre element ben curiós en tot aquest culebrot d’estiu. Em refereixo a la indignació del territori que, acompanyada o assistida pels mitjans de comunicació, ha focalitzat els seus esforços en només un dels tres trams afectats: l’A-27. Tothom donava per fet i perdut la resta. Fins i tot hi va haver qui va aprofitar per fer una roda de premsa per expressar la seva resignació (!). Estic perplex.
Ja me’n guardaré prou d’opinar quin dels tres projectes aturats és més urgent tenir acabat. Cada un respon a una necessitat diferent. Però, és molt hipòcrita omplir-se la boca amb el discurs que s’ha de potenciar el transport ferroviari i després, davant els tres cubilets del triler, decantar-se per destapar justament el que duu el cartellet de la carretera. Què fàcil resulta fer sempre el ploramiques denunciant la injustícia que representa la desinversió que rep del corredor del mediterrani, veritable eix econòmic i productiu que conforma tota una regió europea i, en canvi, sembla que s’acaba el món perquè s’ha aturat un tram de comunicació interior. Em pregunto també si en un context de crisi cal fer una infraestructura pensada per millorar el flux de mercaderies i no pas una altra, ideada per treure del retràs imperdonable la mobilitat de les persones, com ha de ser l’estació intermodal?
Qui ha decidit que s’havien d’aparcar els altres projectes i concentrar la queixa en una sola infraestructura? I, qui ha triat la infraestructura? De ben segur que seria més fàcil que obtingués una resposta a totes les meves preguntes si gaudíssim d’un Camp de Tarragona concebut com una regió metropolitana, amb les institucions de govern que li pertoquen i amb la responsabilitat de governar i planificar el territori. A més, tot plegat, deixaria de semblar un joc d’interessos i càlculs de tàctica electoral.
Entrades
