dilluns, 20 de setembre del 2010

L'estiu que ens vam quedar sense la inversió de l'estat

Aquest estiu el bisturí de la contenció pressupostària de l’estat ens ha ajornat sine die un conjunt d’inversions en infraestructures cabdals pel creixement i benestar del Camp de Tarragona. De cop i volta, per decret ministerial, l’estació intermodal de l’aeroport, el corredor del mediterrani i el tram de l’A-27, entre Valls i Montblanc, han passat a la galeria dels records del què hagués pogut ser. En una època d’estrènyer-se el cinturó, totes aquestes retallades serien comprensibles si no fos que aquestes infraestructures, en la seva data prevista de finalització, ja eren un despròsit i un homenatge al retard endèmic a que ens sotmet els governs de Madrid, que espero que el motiu que els justifiqui no sigui la raó d’estat.

El que no m’hagués pensat mai és que una tal inconveniència servís perquè algú aprofités l’ocasió per fer-se la foto de salvador de la pàtria i, després, comprovéssim tots plegats que allò era paper mullat: que sí..., però no ben bé..., ja veurem..., més aviat no que si..., quasi que no... Hi ha, però, un altre element ben curiós en tot aquest culebrot d’estiu. Em refereixo a la indignació del territori que, acompanyada o assistida pels mitjans de comunicació, ha focalitzat els seus esforços en només un dels tres trams afectats: l’A-27. Tothom donava per fet i perdut la resta. Fins i tot hi va haver qui va aprofitar per fer una roda de premsa per expressar la seva resignació (!). Estic perplex.


Ja me’n guardaré prou d’opinar quin dels tres projectes aturats és més urgent tenir acabat. Cada un respon a una necessitat diferent. Però, és molt hipòcrita omplir-se la boca amb el discurs que s’ha de potenciar el transport ferroviari i després, davant els tres cubilets del triler, decantar-se per destapar justament el que duu el cartellet de la carretera. Què fàcil resulta fer sempre el ploramiques denunciant la injustícia que representa la desinversió que rep del corredor del mediterrani, veritable eix econòmic i productiu que conforma tota una regió europea i, en canvi, sembla que s’acaba el món perquè s’ha aturat un tram de comunicació interior. Em pregunto també si en un context de crisi cal fer una infraestructura pensada per millorar el flux de mercaderies i no pas una altra, ideada per treure del retràs imperdonable la mobilitat de les persones, com ha de ser l’estació intermodal?

Qui ha decidit que s’havien d’aparcar els altres projectes i concentrar la queixa en una sola infraestructura? I, qui ha triat la infraestructura? De ben segur que seria més fàcil que obtingués una resposta a totes les meves preguntes si gaudíssim d’un Camp de Tarragona concebut com una regió metropolitana, amb les institucions de govern que li pertoquen i amb la responsabilitat de governar i planificar el territori. A més, tot plegat, deixaria de semblar un joc d’interessos i càlculs de tàctica electoral.

divendres, 10 de setembre del 2010

El portal del Baluard, 11 de setembre de 2005

Enguany farà 5 anys que des d’Esquerra vam acordar que seria molt interessant cercar un espai urbà lligat amb la nostra història local que estés relacionat amb la Guerra de Successió. Un lloc comú per homenatjar la Diada Nacional de Catalunya. Localitzar aquest lloc permetria acabar amb la dinàmica de dispersió de celebracions que hi havia hagut fins els moment i, alhora, facilitaria que la societat civil també s’hi pogués sumar.

Per fer possible aquest caràcter transversal que se li volia donar a l’espai, calia institucionalitza-ho. Per això, Esquerra va impulsar una moció, per a ser subscrita per la resta de grups municipals (només el PP va declinar), en la que s’acordava que la Plaça del Baluard fos considerada punt de trobada de les entitats i ciutadans i ciutadanes de Reus per a la commemoració de l’11 de setembre. També, es demanava que l’Ajuntament posés una placa commemorativa. La llegenda proposada per Esquerra era la següent:

“El 29 de setembre de 1709 l’exèrcit Borbònic, procedent del Santuari de Misericòrdia, va travessar els portals d’entrada a la ciutat per ocupar-la durant 6 dies. Aquesta fou la primera vegada que el municipi restava sota el domini de l’exèrcit de Felip V durant la Guerra de Successió, que finalitzaria amb la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va significar la pèrdua de les llibertats i les institucions de govern del poble català.”

Aquest escrit és el que va constar el primer any a la placa provisional que va realitzar Esquerra, per reivindicar l’espai de celebració. L’any 2006 l’Ajuntament va instal•lar la placa definitiva que ara hi ha i va incorporar l’ofrena floral com un més dels diferents actes que organitza en motiu de l'11 de setembre. Aquell segon any, l’ofrena floral de les formacions polítiques i la societat civil ja s’havia consolidat com un dels actes més concorreguts de la diada. En aquella ocasió, Esquerra va editar un full volant en el que s’explicava el motiu pel qual a Reus fem una ofrena floral a la plaça del Baluard. Us afegeixo el text d’aquella octaveta (llàstima que no en conservo cap):

PER QUÈ COMMEMOREM L’11 DE SETEMBRE A LA PLAÇA DEL BALUARD?
Durant la Guerra de Successió el posicionament de Reus a favor l’arxiduc Carles d’Àustria va significar que la ciutat no fos aliena al conflicte bèl•lic. La salvaguarda de les seves muralles no van impedir que en diferents moments sofrís els efectes devastadors de la guerra i en visqués diversos episodis com l’aportació de lleves, les contribucions econòmiques o el patiment de les extorsions de l’enemic.

Les cròniques locals relaten que en el transcurs dels mesos de setembre i octubre de 1709 l’exèrcit borbònic va prendre el control del Camp. Particularment, un destacament de l’exèrcit felipista que havia acampat al santuari de Misericòrdia va entrar a Reus amb 1.200 soldats i 80 cavalls, juntament amb 1.800 homes que provenien de Lleida. Aquesta va ser la primera vegada que la nostra ciutat restava sota el domini de l’exèrcit de Felip V durant la guerra, que finalitzaria amb la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va significar la pèrdua de les llibertats i les institucions de govern del poble català.

El lloc més idoni per homenatjar la ciutadania reusenca que va lluitar per la defensa de les nostres llibertats són els portals del clos murallat de la ciutat: element simbòlic i real de protecció i, alhora, element de la via pública per on va ser franquejada. Es desconeix exactament per on van entrar les tropes però, la proximitat geogràfica del portal del Baluard amb al Santuari de Misericòrdia el converteix amb un espai molt propici per la celebració reivindicativa de l’11 de setembre a Reus.

Reus, 11 de setembre de 2006