La plataforma Reus Decideix ja camina

El passat dijous dia 21 es va constituir formalment la Plataforma Reus Decideix, comissió organitzadora de la consulta sobre la independència a Reus. La sala d’actes del Centre de Lectura feia força goig i l’ambient que s’hi respirava era immillorable. A part de l’oportunitat d’anar saludant moltes cares conegudes i comprovar la procedència heterogènia dels assistents, hi vaig poder copsar la il·lusió i ganes que tothom hi posava. És bàsic per a una empresa d’aquesta dificultat que hi hagi els objectius molt clars i que es vagi per feina, aparcant els discursos grandiloqüents. És fonamental que hi hagi un organigrama de funcionament àgil i efectiu, amb les tasques ben definides.

En tots aquests sentits, la Plataforma ciutadana de ReusDecideix és exemplar i això és una garantia per l’èxit de la consulta. Dono tota la meva confiança a la gent que ho ha organitzat i voldria remarcar la solidesa i experiència dels membres que en formen el secretariat. A part, crec que és un luxe poder comptar amb un home de la trajectòria de Joan Ballester com a president de la Plataforma. I tampoc no voldria deixar de mencionar el paper impulsor que hi han jugat David Amigó i Xavier Plana i el que hi jugaran com a coordinadors. El rigor i l’efectivitat hi estan servits.

Ara ja hi ha els fonaments posats perquè Reus faci una consulta sobre la independència. La locomotora ja ha arrencat: ara cal que tothom pugi al tren. Com més millor. Tal com deia ahir el president de la Plataforma, hem de ser un miler els voluntaris que ens posem al servei d’aquesta causa. Hi ha feina per a tothom i de tota mena. Cal que tothom que cregui en l’exercici democràtic que representa aquesta consulta i els efectes que pot representar de cara al futur s’impliqui, tant les persones com les entitats.

Capítol a banda són els partits polítics. Ahir també va quedar molt ben definit què se n’espera. I en aquest sentit opino el mateix. S’equivocarà la formació política que intenti monitoritzar la Plataforma o aquell partit que la vulgui instrumentalitzar. La contribució dels partits ha de ser una altra i va en dues direccions.

Una, és donar suport institucional a la consulta. I en aquest sentit, potser és hora d’una reflexió serena i preguntar-nos per què el mes de novembre no va tirar endavant cap de les tres mocions que es van presentar a l’Ajuntament de suport a les consultes? Considero que mai no és tard per tornar-ho a intentar, per buscar el consens necessari entre les formacions polítiques que emparen dins el seu ideari i projecte polític les consultes populars per la independència. I, al mateix temps, per aconseguir que aquells partits que no hi estan en sintonia donin llibertat de vot als seus regidors. Però, sobretot, aquesta feina no s’ha de fer des de l’interès partidista, sinó a instància de la Plataforma.

L’altra direcció és que aquestes formacions partidàries de les consultes posin, els propers mesos, entre les seves prioritats de l’acció política el suport a la Plataforma. D’igual manera que el president del Centre de Lectura ahir va animar els socis de la seva entitat a participar en la Plataforma, els partits polítics han d’animar els seus militants i simpatitzants que es facin voluntaris a títol individual, que participin d’aquest gran moment.

Us asseguro que jo, des del meu lloc i les meves possibilitats, intentaré incidir per fer-ho possible.

[Publicat a Reus Digital el 24-01-2010]

La Llei de Vegueries i la noció de capitalitat

L’altre dia comentava en el meu darrer apunt que hem de deixar de veure la llei de vegueries com una agressió als interessos locals de cadascú i començar a posar el fil a l'agulla per dissenyar l’arquitectura funcional d’aquesta nova divisió administrativa. Hem de vetllar tots plegats per assegurar-nos que totes les poblacions es puguin beneficiar de la implantació de la vegueria, de que hi hagi igualtat d'oportunitats. Fem-ho de tal manera que cada població es pugui sentir que és vegueria i no la vegi com una institució administrativa aliena a la que hi està subjugada. Un dels aspectes per fer això possible és tenir una visió desacomplexada de la noció de capitalitat.

L’estatus de capitalitat, ha de perseguir reforçar l’autonomia local al servei de la gestió administrativa eficaç, moderna i solidària amb el territori, desconcentrada i propera als ciutadans. Ha de buscar la potenciació de les competències municipals en el marc de la col•laboració institucional positiva i una millora de la qualitat de serveis de la ciutat que es correspongui amb les necessitats i ambicions dels ciutadans. En definitiva, ha de donar resposta als anhels de la ciutadania i fer de la capitalitat un motiu de prosperitat, cohesió i esdevenir un estimulant de la cooperació entre els municipis, el govern i els agents socials i econòmics. L’objectiu de la capitalitat és comptar amb uns serveis de qualitat per oferir a tots els veïns del Camp de Tarragona. S’equivoca la ciutat que busca un reconeixement, un títol o una condecoració que li ha de donar uns privilegis per sobre de la resta.

Històricament, al Camp de Tarragona hi ha hagut dues ciutats que han predominat pel seu dinamisme. Cada una d’elles, al llarg del temps, ha tingut etapes de major esplendor o de decadència, però a dia d’avui totes dues continuen sent igual d’importants i referencials per la resta de la vegueria. La llei de vegueries, si vol ser justa, ha de reconèixer el pes específic i la trajectòria històrica d’aquestes dues ciutats, al que s’hi afegeix la necessitat d’afrontar nous reptes derivats, particularment, de la prestació de serveis públics i la implantació de dotacions i equipaments amb el que fer front a la seva condició de ciutats capitals. Aquest servei el pot fer molt bé la llei de vegueries establint que la capitalitat de la vegueria del Camp de Tarragona és compartida pels municipis de Tarragona i Reus.

La capitalitat de la vegueria s’ha de veure com una fortalesa pel desenvolupament econòmic. I, això, cap ciutat li ho pot negar a una altra. El concepte de capitalitat compartida no desvirtua o degrada a una ciutat, sinó que en potencia dues. O potser em direu que Sabadell o Terrassa són més o menys pel fet de compartir la capitalitat del Vallès Occidental? O, que Santa Cruz de Tenerife i las Palmas de Gran Canaria en surten perjudicades per compartir la capitalitat de la comunitat autònoma de les Illes Canàries? El model de capitalitat compartida supera el debat individualista de ciutat i incideix amb la visió àmplia i harmònica de territori. I, d’altra banda, no serà la primera vegada que s’aplica com a fórmula en aquelles regions que tenen característiques similars a la nostra regió. Una repàs a la geografia dels Estats Units us farà adonar de la quantitat de comtats que tenen dues capitals.

No està en el meu abast entrar en el detall de com s’ha de concretar l’estatus de capitalitat compartida, però sí que voldria apuntar-ne un parell d’ítems. Un, que la capitalitat compartida requereix la col•laboració i cooperació de les dues ciutats. I en aquest sentit pot ser una bona solució la creació d’un òrgan col•legiat estable de relació entre les dues administracions locals i el govern de la Generalitat, que s’ha d’encarregar de l’adequada coordinació de les polítiques respectives en aquells aspectes que estimin interès concurrent d’ambudes administracions en relació al fet de la capitalitat.

I el segon és que la capitalitat compartida s’ha de substanciar. Això vol dir que, tenint en compte que la vegueria és resultat de l’aplicació de la descentralització del govern de la Generalitat, caldrà que existeixi un repartiment equitatiu de les seus dels serveis territorials del govern de la Generalitat, dels organismes autònoms i empreses públiques depenents i dels serveis que ofereixen. A més, caldrà fixar una alternança de la seu de la més alta representació. Igualment, per aquest mateix principi d’equilibri, també caldrà cercar el mètode per tal que la organització política i administrativa de la vegueria reverteixi d’igual manera en les dues ciutats.

La llei de vegueries com una oportunitat

En l’acte que es va celebrar al Teatre Fortuny impulsat per la societat civil reusenca sota el lema “Tots som capital”, una de les intervencions que em va interessar especialment és la que va fer el president del Centre de Lectura. Més enllà de les reivindicacions concretes que hi feia, a les quals cadascú hi pot estar més o menys d’acord, del conjunt global del seu parlament se’n treu una conclusió: el Camp de Tarragona només es pot entendre per la suma de cada una de les seves realitats locals i no ens podem girar d’esquena els uns als altres. Estem cridats a entendre’ns. Partint d'aquesta reflexió, jo hi afegiria que hem aprofitar l'oportunitat que ens brinda la nova llei d’ordenació territorial per fer possible aquesta entesa.

Hem de deixar de veure la llei de vegueries com una agressió als interessos locals de cadascú i començar a posar el fil a l'agulla per dissenyar l’arquitectura funcional d’aquesta nova divisió administrativa. Hem de vetllar tots plegats per assegurar-nos que totes les poblacions del Camp es puguin beneficiar de la implantació de la vegueria, de que hi hagi igualtat d'oportunitats. Fem-ho de tal manera que cada població es pugui sentir que és vegueria i no la vegi com una institució administrativa aliena a la que hi està subjugada. Aconseguim garantir que la vegueria sigui una eina útil per la les administracions locals, amb una oferta de serveis propera al ciutadà i, que, a més, sigui àgil i eficaç.

La percepció de molts ciutadans al sentir parlar del tema no és la baralla estèril de campanar sobre el nom de la vegueria o la capitalitat, és pensar en la inutilitat de sobreposar una administració pública més a les que ja existeixen. Per tal de superar aquests recels inicials, treballem, doncs, durant el tràmit parlamentari de la llei, per assegurar-nos que les vegueries siguin una administració moderna i adaptada a les necessitats de l’administrat. I, sobretot, aprofitem la oportunitat que ens ofereix la llei de vegueries per baixar tots del nostre campanar i començar a pensar amb mentalitat de territori, de vegueria, perquè, tal com deia el Jordi Agràs en la seva intervenció, “sense el Camp no som res”.

Em consta que hi ha qui ja ho està fent.

Pere Anguera

Pere Anguera va ser una d’aquelles tantes persones que va donar el final del franquisme i la transició, d’aquelles a qui Josep Pla n’anomenaria un homenot. Tal com diuen els versos del poeta, quan “tot estava per fer i tot era possible” hi va haver una generació que es va posar a treballar per omplir la gran quantitat de buits que havien deixat els quaranta anys de Dictadura. I Pere Anguera hi va contribuir, en va ser un intel•lectual, una paraula que ara ens pot sonar a pretensiosa o fins i tot passada de moda, però que en ell va adquirir tot el valor semàntic.

En aquesta etapa d’efervescència democràtica l’Anguera hi va fer gairebé tots els papers de l’auca: va ser un polític del BEAN, va ser escriptor de prosa i poesia, columnista a la premsa local, un activista cultural ja sigui des del Llamp-taula de cultura popular fins al Centre de Lectura, passant per les seves col•laboracions amb els artistes contemporanis del Camp o fent d’historiador, sobretot fent historiador. Activitat, aquesta darrera, a la que hi va consagrar més temps i s’hi va dedicar professional i acadèmicament. Per exemple, a ell i uns quants de la seva generació en devem l’eclosió, al nostre país, de la “història local” com a objecte d’estudi.

Era l’any 1981 quan vaig sentir parlar per primera vegada del Pere Anguera, va ser en motiu de les mobilitzacions que es van organitzar a la ciutat per la seva detenció, juntament amb Lluís Font de Rubinat i Josep Mariné. En aquella època jo només tenia 12 anys! Em va colpir molt aquella injustícia que vaig viure a flor de pell d’un preadolescent. Així doncs, a la tarda del 7 desembre d’aquell any vaig arrossegar a la meva mare, que per res del món em va deixar anar sol –segurament amb bon criteri- a la concentració que s’havia de celebrar a la plaça del Mercadal per reclamar la seva llibertat i innocència. Recordo que vam acabar al Teatre Bartrina, ple de gom a gom, fent una assemblea improvisada, vista la impossibilitat de fer la concentració a la plaça que estava literalment ocupada pels antiavalots. Quan dues furgonetes de la policia es van posar davant de la porta del Centre de Lectura, va ser la meva mare qui aquesta vegada em va arrossegar a mi per tornar-me a casa.

Al llarg dels anys com historiador he tingut diferent tracte amb el Pere Anguera. Ell, sempre, des de la seva cordialitat sòbria mai m’ha escatimat dedicar-me el seu temps quan li he reclamat, tot i que tinc la sensació de que jo mai l’he correspost prou. La del Pere Anguera ha estat una vida sencera, que potser ha acabat sent massa curta, plenament dedicada al treball intens i ha estat molt productiu i prolífic. L’Anguera, ha estat un home de ciutat, un home de país. I ves com són les coses, ha coincidit que avui, mentre jo estava fent ciutat, mentre jo estava fent país, m’he assabentat de la seva mort. No tinc millor homenatge.