I no és que ERC passés per allí

Aquests dies, amb l’afer Maragall, a part de fer tots plegats d’espectadors de la batalla interna del PSC, hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per banalitzar la consistència del tripartit. I en aquesta actitud, sembla com si els actors principals d’aquest bodevil haguessin estat atacats per l’amnèsia. Si voleu que us sigui sincer, tot plegat, m’han semblat els comentaris d’un coix que descarrega la seva frustració contra la crossa que l’aguanta. Siguem clars, el tripartit va ser l’única fórmula possible per acabar amb els 23 anys de govern monocolor i foragitar qualsevol temptació convergent de perpetuar-se al poder amb el suport del PP. Al mateix temps, cal remarcar que l’acord de legislatura entre el PSC i ERC no va ser fruit de la improvisació, com aquell qui no vol la cosa, talment com si ERC passés per allí. Es va conrear prèviament i no va ser a qualsevol preu, definint molt bé l’agenda política a desenvolupar per quan s’arribés al govern de la Generalitat.

Aquests fets i les circumstàncies que les produïren queden molt ben captades al llibre “La dreta espanyola a Catalunya”, de Joan B. Culla, on serveixen, al capítol corresponent, de fons d’escenari, despullat de qualsevol interès partidista (no és l’objecte del llibre relatar les estratègies del PSC i ERC) i d’intencionalitat narrativa (no forma part de la trama, és mera contextualització). Val la pena citar-les, per reconèixer en el passat les claus de cap on hem d’avançar en el futur. Des de la seva objectivitat d’historiador, Culla, comenta que “un cop superada la crisi de l’Iraq, (...) els populars col·locaren més que mai la política catalana en el seu punt de mira dialèctic. Els motius eren senzills: les relacions cada cop més estretes entre el PSC i la independentista ERC”. I ja en plena campanya electoral al Parlament, Josep Piqué, el candidat dels populars, no es va cansar de repetir “que el vot socialista lo va a gestionar un partido independentista, que les paperetes del PSC probablemente estén dando la llave de la política catalana al señor Carod-Rovira”. Tot apunta a que els pactes postelectorals no van ser fruit de la improvisació. La coalició es va cuinar abans de les eleccions i els apropaments van anar plens de gestos com la manifestació de la voluntat de Pasqual Maragall de posar a l’agenda política temes d’interès nacional com la reforma de l’Estatut.

Al final, la nova composició del Parlament, sorgida de les eleccions del 16 de novembre de 2003, és el que va frenar la més que probable entesa PP-CIU. Referent al resultat d’aquelles eleccions, Culla comenta que el PP va fer “el segon millor resultat de la seva història en unes catalanes, no gaire per sota del mitificat score de Vidal-Quadras (...) L’objectiu aritmètic resultava assolit amb escreix, però no es podia dir el mateix de les expectatives polítiques. Tal com havien estat formulades repetidament, aquestes passaven per forçar un govern de coalició PPC-CIU, sempre que ambdues forces apleguessin 68 diputats o més (...) En resum, el Partit Popular queia fins al quart lloc del rànquing polític català, perdia tota influència parlamentària, restava fora de qualsevol combinació de govern i veia configurar-se davant seu el panorama que li era menys propici: un escenari polític protagonitzat per ERC –a la que Piqué hauria volgut mantenir para siempre en la oposición, que es donde tiene que estar un partido radical- i presidit pels temes de l’agenda nacionalista (nou Estatut, nou sistema de finançament, etc)".
  

Reprenent la controvèrsia iniciada per Ernest Maragall, em pregunto què en queda de tot allò que va moure l’entesa entre ERC i PSC? Per un costat, l’ombra d’un acord PP-CIU encara és vigent. Però, per l’altre costat, la insalubritat de 23 anys de govern monocolor ja s’ha dissolt, superada per la realitat de 7 anys de govern tripartit. Altra cosa és on ha anat a parar la predisposició de confegir una majoria disposada a avançar amb un programa polític nacional? Coincideixo amb el conseller d’Ensenyament que els dos elements que perduren, el perill del pacte PP-CIU i l’agenda nacional, ja no funcionen com emulsionant entre els republicans i els socialistes. De totes maneres, és un clam del carrer la necessitat d’un programa d’avenç nacional. És per això que vaticino que, sigui quina sigui la composició del nou govern de la Generalitat que sorgeixi de les eleccions del 2010, l’eix nacional continuarà sent bàsic per conformar majories.

Així doncs, serà bàsic per no perdre el tren o, simplement, per no descarrilar en el trajecte, abandonar les abstraccions teòriques, fer un esforç de concreció de les propostes sobiranistes i buscar complicitats àmplies. És en això, com en el 2003, on restarà la clau de l’èxit.

La Llei de Vegueries i el dret a ser rescabalats

No va ser fins l’època de la Generalitat republicana que Catalunya va poder recuperar les subdivisions administratives pròpies, abolides el 1714. Ja en plena guerra va ser aprovada una llei que havia estat fruit del treball iniciat el 1931 per la Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya, dirigida pel reconegut geògraf Pau Vila i en la que hi va participar el reusenc Josep Iglésies, com a secretari. Un dels indicadors que va fer servir la Ponència per determinar les comarques i vegueries van ser els resultats obtinguts d’una enquesta que es va passar a tots els ajuntaments del Principat on se’ls hi preguntava: a quina comarca creieu que pertany el vostre poble? I, quin és el vostre mercat principal i secundari? Unes senzilles preguntes, però prou importants per determinar dos àmbits bàsics per a la conformació de comunitats: la identitat i els fluxos socioeconòmics.

Desconec les deliberacions de la Ponència, però tinc la sensació (un dia m’hi dedicaré a estudiar-ho) que la divisió territorial de 1936 busca una solució per no esborrar del mapa a Tarragona, com a capital. Cal tenir en compte que, per aquelles dates, Reus encara estava per sobre demogràficament, malgrat que Tarragona experimentava una taxa de creixement superior (que és una incògnita saber si s’hagués sostingut amb un desenllaç de la guerra diferent). D’altra banda, la resposta a la pregunta de quin és el mercat principal és aclaparadora per veure l’hegemonia que ostentava Reus. Ho podeu veure al mapa que us adjunto. Per acabar amb el tema de la meva sospita, també hi ha un altre petit exemple que m’ensumo que és més aviat obra de taula de despatx, que no pas de la realitat. Aquest és el cas de l’amputació del municipi de Vila-seca (que incloïa Salou) de la comarca del Baix Camp, per lliurar-lo al Tarragonès. Vist sobre el mapa, s’endevina un fet d’equilibri de superfícies entre les dues comarques, però els lligams de Reus amb el llogarret de Salou, convertit primer en port de mercaderies i després en zona de bany i estiueig, apunten que l’adscripció comarcal hauria de ser una altra.

Sigui com sigui, el 1936 es va optar per esquarterar el cos central del Camp de Tarragona en dues regions. Es va preferir donar importància a les dues ciutats, enlloc de mantenir la unitat territorial. Aquesta divisió no es va fer pel mèrit d’una ciutat o pel desmèrit de l’altra, sinó pensant en donar solidesa a la divisió administrativa i preveient el desenvolupament. Avui, reivindicar un retorn a la divisió de 1936 seria anacrònic, xaró, nostàlgic i antieconòmic. A part, per vestir un sant en desvestiríem un altre. És a dir, trencaríem la vegueria de les Terres de l’Ebre, tot i que el sentiment de pertinença de la Ribera d’Ebre a la IV Regió ha estat una realitat ben viva fins fa ben pocs anys. Altrament, aparcar la divisió administrativa exacta de 1936 no vol dir prescindir del sentit moral del deure de donar continuïtat a l’obra legislativa de la Generalitat republicana, ni abandonar l’esperit o idees marc que van inspirar aquesta llei concreta.

Per sobre dels criteris de racionalitat, eficiència i eficàcia que han de ponderar en la tasca de fer una divisió administrativa, és ben legítim que la ciutat de Reus miri la manera de poder jugar el paper més reeixit possible en la futura llei de Vegueries impulsada pel conseller Ausàs. Tant si els motius que impulsen aquesta demanada són resultat del dinamisme propi de la ciutat, com si vénen motivats, en certa forma, per la reclamació del dret a ser compensats o a obtenir un rescabalament històric, pel reconeixement que havia tingut la ciutat en l’anterior llei. Al cap i a la fi, al preàmbul de la nova llei de vegueries s’hi menciona la divisió territorial republicana com un pas previ de l’actual. Per tant, hi és ben present el pes històric que representa la llei republicana i l’espai que ocupa en la memòria col•lectiva.

Però aquesta demanada actual no té per finalitat el retorn a un model arcaic, sinó que opta per una visió moderna de l’administració, sostenible i respectuosa amb el seu passat. Aquesta demana ambiciona que en la nova llei prevalgui l'equitat, que s’hi contempli una altra noció de capitalitat i, que es consideri el Camp de Tarragona com una àrea metropolitana i tot el que se’n deriva d’aquesta circumstància. La llei ja és camí del Parlament i això és garantia de debat, criteri i democràcia. De ben segur que els nostres representants sabran estar a l’alçada de les necessitats de Reus i Tarragona i del què més convé per la prosperitat del Camp de Tarragona.

I per fi, la Llei de Vegueries

El passat dimarts va ser aprovat pel govern de la Generalitat l’avantprojecte de la llei de l’organització veguerial. Per tots els que abominem el sistema de divisió provincial, aquesta és una gran notícia. Per tots els que volem recuperar la denominació de divisió administrativa catalana abolida pel decret de Nova Planta; per tots els que tenim el sentit moral del deure de donar continuïtat a l’obra legislativa de la Generalitat republicana, aquesta també és una molt bona notícia.

Amb aquesta llei s’inicia el procés de divisió administrativa del Principat. És a dir, la Generalitat actua sobiranament, com qualsevol estat, i decideix quin és el model de divisió territorial que s’adiu més a les necessitats de la seva població i a les característiques socioeconòmiques de cada regió.

La llei de vegueries no és un llei definitiva en que el seu articulat esgota tot l’àmbit a legislar sobre la matèria. És una llei propulsora que marca les bases i l’itinerari a seguir sobre dos grans temes: la coordinació i cooperació intermunicipal i la descentralització de l’administració de Generalitat.

Com tot avantprojecte és un esbós, és l’esquelet -prou sòlid, per cert- que ara caldrà polir en el seu procés parlamentari. I és en aquest estadi que hem d’abandonar les estratègies de desgast partidista i la miopia de campanar. Caldrà doncs, durant el debat i aprovació de la llei al Parlament aclarir temes com, per exemple, que s’entengui que la vegueria del Camp de Tarragona és de nova creació i no una continuïtat de la província de Tarragona amputada pel sud. També, caldrà assegurar-nos que el redactat final de l’articulat deixi suficients portes obertes per facilitar la compensació territorial i el rescabalament històric.

Com no pot ser d’una altra manera, caldrà que la llei tingui els mecanismes suficients per tal que dels elements que queden per definir no se’n pugui fer un ús en benefici del partidisme o el localisme tronat. Ni que se’n pugui edulcorar el contingut impedint que pugui ser efectiva una veritable descentralització de l’Administració de la Generalitat.

Per fer tot això caldrà molta generositat, cohesió i visió de territori. N’estic convençut que ho aconseguirem.