11.878 voluntats

La jornada del diumenge passat serà d’aquelles per recordar. Reus es va posar en moviment per expressar-se, malgrat els intents a front obert de desmobilització de vot. Potser les xifres es van veure afectades per aquesta circumstància, però el que no van aconseguir afeblir va ser l’esperit i la fraternitat que es va viure aquell dia, ni tampoc ho aconseguiran alguns dels titulars dels principals diaris de l’endemà. He estat interventor en altres eleccions i sempre que m’ho pregunten dic que és una experiència a viure, perquè tant pels que hi van “obligats”, com pels que hi van per representar sigles, com pels passavolants interessats amb el procés, es crea un clima molt agradable que fa veritat aquell tòpic de que les eleccions són la festa de la democràcia. Però, us puc assegurar que en cap de les ocasions que he estat han superat el que vaig tenir el privilegi de viure aquest diumenge amb la consulta del 25 d’abril a Reus.

És en l’anècdota de la quotidianitat on s’aprecia la humanitat i la il•lusió de la consulta. És en el pare que va fer dipositar el vot al seu fill de quatre anys per poder-li recordar el moment quan fos més gran. És en la noia de 18 anys recent complerts que ens comentava que estava il•lusionada de que fos aquesta consulta la primera vegada que pogués votar. És en l’home gran que li deia a un nen petit que acompanyava als seus pares: Tu sí que ho veuràs! Frase idèntica –ves com són les coses- que ja havia sentit explicar, quan feia recerca històrica, a un senyora gran d’Ulldemolins que recordava el moment de la proclamació de la República i la gent gran que ho celebraven li ho repetien a ella, que era molt petita: “Tu sí que ho veuràs!”.

És en el grup de joves que van venir a votar i, una a una, s’anaven fent fotos mentre dipositaven el seu vot a l’urna, perquè en quedés constància per sempre. És en el senyor de 78 anys que ens va comentar que havia vingut expressament de Barcelona per poder votar. És en la mare que, quan estava a punt de votar, ens va demanar esperar-nos perquè la seva filla de 16 anys estava votant en l’altra taula i no s’ho volia perdre. És en l’àvia que volia ser-hi present i, malgrat que la seva néta havia sol•licitat que li vinguessin a recollir el vot amb l’urna mòbil, ella volia fer-ho en un col•legi electoral. És en la frase del meu company de taula que quan va pitjar la tecla per enviar el recompte va confessar que se li posava la pell de gallina. És en la solemnitat amb que vam fer la lectura de l’acta, calia fer-ho així, per respecte als votants i als que observaven l’escrutini, per estar en consonància amb la magnífica i rigorosa feina que havia fet la plataforma de Reus Decideix organitzant la consulta.

Estic molt agraït als 13.159 ciutadans que van exercir el seu dret a vot, però deixeu-me que escombri cap a casa i em fixi amb els 11.878 que van votar sí, les 11.878 voluntats de fer un pas endavant. Tots, des de la ferma convicció que això és un trajecte i que ja s’ha començat a caminar. Ara, cal, per part de tots, ser responsables de la confiança dipositada i saber gestionar la seva voluntat. Això vol dir que el moviment generat per les consultes no li pot tornar a passar el mateix que a l’Assemblea de Catalunya, on més d’un va veure com els seus somnis desapareixien engolits per la rigidesa del sistema polític i la ferragosa maquinària de partits.

Mena d'independentistes

Ara no recordo si va ser Josep Pla o Francesc Pujols qui va dir que els catalans estem molt aficionats a les taxonomies; a les classificacions, vaja. Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat d’escoltar a una persona influent d’aquest país que estava atacat d’aquesta “malaltia” de la taxonomitis.

El seu esforç classificatori feia referència als independentistes. Mai m’hagués pogut pensar que existissin subespècies de l’independentisme. Ara no ve al cas quina mena de distincions feia entre els partidaris de solucionar el futur d’aquest país per la via de la construcció d’un estat propi. El que realment em va preocupar de la seva classificació és l’haver de destriar entre els companys de causa en funció de la seva adscripció i, encara em capté més, és quin sentit se li pot donar al fet de marcar diferències entre uns i altres.

En honor a la veritat he de dir que no era la intenció de l’orador marcar distàncies entre nosaltres. Vaig entendre que utilitzava la distinció entre cada mena d’independentistes que ell identificava com un recurs per apel•lar a la fortalesa de les nostres conviccions. Un fet que, involuntàriament, ens elevava als que l’estàvem escoltant i ens ficava al grup dels més purs d’esperit, dels autèntics. Això no és més problema fins que hi hagi qui s’ho pugui creure i ho pugui interpretar com una superioritat i, en conseqüència, vulgui convertir algun dia aquest estatus en una prerrogativa.

Hi ha un altra problema en aquest galimaties de les classificacions, és la desvirtuació del significat al que pot arribar el veritable sentit de ser independentista. Si fem classificacions, podem fer gradacions i si fem gradacions, al final, això pot quedar tant descolorit com descolorit pot ser, avui en dia, per exemple, dir-se catalanista. Una paraula que pot arribar a no dir res, que s’hi pot arribar a dir-se’n tothom i que no concreta res.

Amb tot això no vull dir que tots els independentistes siguem iguals o perseguim el mateix amb la construcció d’un estat propi. El postulat polític que inspira el nostre independentisme pot ser ben diferent en funció de quin sigui el nostre model de polítiques (conservadores o progressistes) a seguir.

L’alcalde Reus i la consulta del dia 25 d’abril

Oficialment encara no s’ha donat el tret de sortida a la campanya de participació a la consulta del dia 25 d’abril, però sembla que n’hi ha que ja l’han començada. Em refereixo a l’alcalde Lluís Miquel Pérez i les seves declaracions del dimecres al programa Tribuna de Canal Reus. A la pregunta de l’entrevistador sobre si aniria a votar el dia 25 d’abril va ser diàfan. El senyor Pérez, sense embuts, va manifestar que ell s’inhibia de la consulta, alhora que en repartia una de freda i una de calenta, referent al tema de les consultes populars i al procés participatiu.

Resulta que el senyor alcalde, el dia en qüestió, no serà a la ciutat. Desconec la seva agenda o si la seva absència és un despit a la consulta, però no em sembla gaire encertat que en un dia que es calcula una gran mobilització de ciutadans, que espero que no passi res, però en el que s’han de preveure un munt de dispositius pel que pugui succeir, l’alcalde no hi sigui present. I no em sembla bé per aquest dia i per qualsevol altre que s’organitzi una mobilització semblant, sigui del caire que sigui, i del signe polític que es vulgui. Ara, ens falta saber qui serà l’alcalde en funcions, és a dir, qui restarà a la ciutat per garantir l’ordre o solucionar qualsevol problema que sorgeixi. Seria interessant que li passés la vara d’alcalde a algun dels regidors del seu propi grup municipal que havia declarat, alguna altra vegada, que davant un eventual referèndum per la independència, ell votaria sí.

Malgrat tot, el senyor Pérez va manifestar que havia tingut els seus dubtes i, per un moment, s’havia plantejat anar a votar anticipadament. Va deixar ben clar, que si ho hagués arribat a fer, no seria per votar sí, remarcant que la consulta permetia votar en blanc o no. Llàstima que ahir a l’entrevista no ens va aclarir quin havia estat el desllorigador que l’havia decantat per no exercir el seu dret democràtic a vot. Ens hem quedat amb les ganes de saber si havia estat aconsellat o li havien manat i qui ho havia fet, o si, senzillament, havia arribat a aquesta conclusió per obra del seu propi raonament.

Lluís Miquel Pérez, però, no va voler desaprofitar l’oportunitat per elogiar l’organització de la consulta i remarcar la seva seriositat. Està clar que per aquest camí no hi podia entrar i hagués comès un greu error si hagués intentat sembrar el dubte sobre el procés i les persones que el tiraven endavant. Vist que no podia qüestionar els organitzadors, es va decantar per qüestionar als votants. Primer, va dir que valia la pena tenir un test de la situació, referent aquest tema. Cosa que no entenc el seu interès si després no hi participa i es manifesta contrari a la via independentista.

I, després, agafeu-vos fort, va dir que s’havia de relativitzar els resultats que s’obtinguessin. Argüia que no es podien comptabilitzar al mateix sac tots els vots favorables, perquè caldria saber quants dels que votaran sí, ho hauran fet per manifestar el seu emprenyament amb la situació política general. Es pot ser més fariseu? Encara no s’han assabentat els que reproven les consultes populars en què consisteixen? La gent que vota sí no està a la reunió de veïns de l’escala triant el color de les parets del vestíbul. La gent que vota sí ho fa prenent una decisió política, perquè veu en la via independentista una solució als seus problemes i als de tots nosaltres com a comunitat. I sí, en aquests moment els problemes de la ciutadania es diuen crisi econòmica, es diuen estat espanyol i es diuen models de fer política. Motius que generen emprenyament amb la situació política general.

Per si algú encara tenia la més petita ombra de dubte, el senyor Lluís Miquel Pérez, en el moment culminant de l’entrevista, es va posar solemne i, apel•lant al seu càrrec de primer secretari del PSC a Reus, va deixar ben clar que no podia estar a favor de la via independentista. Igualet que el pastor que alça el bastó per aturar el ramat. Avís per navegants, per tal que no se li esgarriés cap ovella socialista i tingués temptacions de deixar-se caure el dia 25 d’abril per un dels divuit col•legis electorals que ha muntat la plataforma.

Sempre és d’agrair saber que se'n pot esperar de cada partit polític.

[Publicat a DelCamp.cat, el 08-04-2010]

El debat de la divisió comarcal al diari Les Circumstàncies

Al llarg de l’any 1932 el diari reusenc Les Circumstàncies es va fer ressò de la polèmica que suscitava en la societat catalana la futura divisió comarcal. Malgrat que la llei no va ser aprovada fins quatre anys més tard, en aquesta data, la intensitat de la controvèrsia coincidia amb el moment de major activitat deliberativa de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, consell assessor encarregat d’elaborar la proposta de divisió administrativa. I també, amb els mesos en que pel projecte de llei de l’Estatut era a les Corts espanyoles i s’estava debatent la seva aprovació, article per article, el qual n’avivava l’interès mediàtic pels seus continguts. Aquest expectació es va anar reproduïnt en les diverses matèries que havia de regular l’estatut. Un altre exemple d’aquest interès del moment és el que va ocasionar l’àmbit competencial de l’espai ràdio-elèctric i que queda molt ben reflectit en l’obra de Francesc Canosa Farran, “República TV. La Catalunya de la primera televisió”.

La línia editorial de Les Circumstàncies no es va limitar a fer un seguiment de la discussió sobre la divisió comarcal, sinó que, a més, va prendre un actitud propositiva, que és interessant de conèixer, ja sigui pel seu valor innovador i conceptualització moderna de divisió administrativa oposada al jacobinisme, com pel que representa aquesta publicació per diversos motius. Primer, perquè va ser un dels millor diaris reusencs, pel que fa a continguts i rigorositat. Segon, perquè era referent d’un sector de la població, pel fet d’actuar com a portaveu d’Acció Catalana, marca que no li impedia que rivalitzés amb els postulats d’un dels seus líders, Antoni Rovira i Virgili, quan estaven amb dissonància respecte el tema de la divisió territorial. I, tercer, perquè aquestes editorials van ser escrites per Joaquim Santasusagna, excel•lent excursionista (amb coneixements geogràfics sòlids) i reconegut intel•lectual local, amic personal de Josep Iglésies, el membre més jove de la Ponència Territorial.

Les Circumstàncies, fidel a la tradició del catalanisme, abominava de la divisió provincial que, en la seva editorial de l’1 setembre, considerava la seva creació “completament fictícia i [que] responia, sens dubte, a l’intent de destruir la unitat catalana”. Els de Les Circumstàncies es declaraven entusiastes de poder viure el moment en que s’acomplia la vella aspiració del catalanisme de fer efectiva la divisió comarcal com la genuïna de Catalunya, malgrat que es lamentaven que tant Valentí Almirall, com les Bases de Manresa o la Constitució de l’Havana només l’haguessin anunciat i mai l’haguessin concretat. El 9 de gener, en una altra de les editorials del diari, segons Les Circumstàncies, a la premsa catalana, el debat sobre la divisió administrativa girava al voltant de dues posicions: els rotatius instal•lats en les capitals de províncies, que començaven a mostrar el seu “esverament, fins ara dissimulat, de perdre l’actual preeminència i llurs homes es preparen a protegir-la” i, a l’altra banda, les publicacions de “les capitals de comarca, o els pobles que es pensen ésser-ho, [el quals] fan una feble campanya a favor de la conversió de les comarques en demarcacions administratives”.

Enmig d’aquesta polarització, Les Circumstàncies llençava la seva pròpia proposta. Una proposta que va ser recollida per la Revista del Centre de Lectura, al seu número del darrer trimestre de 1932 i que també mantenia concomitàncies amb un treball de l’estudiós de Tivissa Lluís Brull Cedó. Per Les Circumstàncies, “ens sembla millor que la petita Catalunya lliure aspiri a fer tan eficaços com pugui els seus” serveis i prestacions, afirmava en l’editorial del 24 de gener. La Generalitat “necessita delegar serveis i fins l’autoritat, que no pot exercir l’alcalde de cada poble. Però aquests serveis no caldria concentrar-los en una ciutat”. I prosseguia en aquesta mateixa editorial escrita el 10 de gener: “cada servei hauria d’organitzar-se en el poble estratègicament situat d’aquelles zones on fos més necessari. Fóra també natural que els delegats de l’autoritat poguessin exercir des de les ciutats-mercats, llocs de fàcil irradiació”.

Concepte que el dia 24 de gener perfilava, marcant la tipologia de les prestacions: “més valdria instaurar en les ciutats-mercats els serveis secundaris d’ordre general i, en els pobles estratègicament situats, els de caràcter particular”. I tres dies després, fonamentava el perquè de l’aposta per les ciutats-mercat: “si la gent pagesa i vilatana acut a una població per les seves transaccions i hi orienta un tràfic, és natural que aquesta mateixa ciutat sigui cap d’un departament; no caldria així imposar a la gent dues rutes: una per fer feines particulars i una altra per qüestions oficials. L’estat s’ha de proposar, en bona tesi liberal, servir els ciutadans”.

Setanta-vuit anys després, el motiu de discussió continua sent el mateix. Almenys, això és el que m’ha semblat després de sentir, aquesta setmana passada, la compareixença de l’alcalde de Tarragona i la del de Reus al Parlament de Catalunya, en el tràmit de la llei de Vegueries. Però, aquesta vegada s’ha produït una important variació: aquella “capital de comarca o poble que pensa ser-ho” ha assumit la tercera via proposada per Les Circumstàncies i es felicita d’una la llei de vegueries basada en serveis i no en capitals.