Els ajuts de menjador escolar

Una de les diferències més importants entre els governs d’esquerres i els de dretes és el fet de concebre l’Administració com la responsable de vetllar pels seus ciutadans més desafavorits i gestionar les prestacions i serveis necessaris amb criteris que garanteixin la igualtat d’oportunitats per a tothom. No vull dir amb això que als conservadors aquest tema no els preocupi. L’acostumen a derivar cap a la iniciativa privada de caràcter benèfic i caritatiu, majoritàriament religiós, tot i que no sempre ho té perquè ser. Tampoc, no vull dir amb això que, des del pensament progressista, no s’esmercin esforços des de la societat civil per promoure i engegar projectes de solidaritat i cooperació amb el 4t i 3r món.

Dit això, no m’estranya gens que, mentre a la premsa apareixen notícies com aquesta de que el Banc d’Aliments incrementa la seva activitat respecte anys anteriors, des de l’Ajuntament es giri d’esquena a aquesta realitat i es restringeixin els criteris per obtenir ajuts de menjador escolar. N’estic segur que en aquest nou govern municipal hi ha més d’una persona que exerceix i practica amb tot el convenciment l’amor al pròxim i es reserva un espai del seu temps lliure a obres de caritat provades. Mentre tant, però, com a gestors de la cosa pública, van retallant ajuts als mateixos que després atenen. I, el que és pitjor, van inflant discursos que exalten (mireu els comentaris de la notícia) baixes passions, si és que al racisme, la xenofòbia o l’apel•lació a la distinció per raons de temporalitat, se’n pugui anomenar d’aquesta manera.

Les opinions guanyen la batalla a les idees

A les eleccions municipals de Reus, les opinions han guanyat la batalla. No és nou d’aquests comicis veure com s’obté més rèdit electoral instal•lant una opinió entre la gent, que no pas intentant oferir una idea. L’opinió consisteix en transmetre un judici (favorable o desfavorable) sobre un fet o persona que se sustenta en els valors, la moral i ètica col•lectiva del què està bé i el què no ho està. Intervé directament sobre el nostre pensament i no requereix racionalització, comprensió o demostració.

Les idees requereixen un procés més elaborat i llarg per a ser assumit per la majoria de la gent. Primer, cal que l’elector identifiqui la necessitat d’haver d’assumir una nova idea, li cal comprendre-la i, finalment, “comprar-la”. A diferència de les opinions, les idees parteixen d’un ideari polític o postulat ideològic, amb el qual han de mantenir una coherència. Les opinions, en canvi, es poden llançar des del buit ideològic més absolut –tot i que no tenen perquè-.

No sabria dir quina de les dues accions requereixen més esforç de “cuina” per part dels partits polítics. Sí, és cert, que tant una com l’altra, requereixen, com a primer pas, de la genialitat per obtenir èxit. Capítol a banda seria com es fa la seva propagació.

A Reus, en aquestes eleccions han triomfat tres opinions que han estat demolidores per l’espai d’esquerra: la primera, que la immigració és una amenaça; La segona, que calia un canvi després de 32 anys; I, la tercera, que la gestió de la coalició de govern havia estat un desastre. El triomf d’aquestes opinions no va deixar espai per les idees. Probablement aquest va ser un dels errors estratègics més grans que vam cometre la gent d’Esquerra a Reus: confiar amb la força de les nostres idees.

El resultat final ha estat el que ha estat i la composició de l’Ajuntament, la que ja coneixem. Només dues coses a constatar relacionades amb les idees i les opinions. Una, és que el personalisme ha fet forat: s’ha passat d’un regidor de la CORI a dos de l’ARA. És a dir, els projectes electorals independents basats en les projeccions unipersonals han obtingut un regidor més que a l’anterior mandat. Una mena de partits que fins ara eren més propis de les poblacions costaneres, començant per la costa andalusa del GIL, arribant fins al Salou de FUS.

I l’altra constatació és que la prevalença de la opinió, a vegades, serveix per emmascarar la ideologia. Un tema que, perdoneu que us ho digui, em deixa una mica expectant.

El problema d'Esquerra va ser saltar-se el guió

Tothom recordarà el temps de la Crida. Un braç social instigat per Convergència. Teòricament incòmode al govern de la Generalitat, feia avançar el país en matèria de normalització lingüística. Allí on el govern de Pujol no s’atrevia a qüestionar o interpel•lar directament, ho feia la crida des de la “desobediència” civil, xiulant i pintant a RENFE, per posar un exemple, forçant pel poder de l’activisme a retolar i anunciar els horaris de tren en català.

Alguna vegada el mateix Pujol se n’havia vantat de la utilització de la Crida com un instrument per quan anava a Madrid a practicar la política al cove: -Oh, és que m’hauríeu de trapassar –el que fos- perquè sinó, aquests de la Crida, n’armaran una de grossa...

Però aquesta gent de la Crida es va fer gran o va ser conscient que aquest model s’esgotava en si mateix. I tot allò va perdre vigència i efectivitat. Curiosament el desembarcament a ERC per part de Colom i tota la generació se’n va dir Crida Nacional. A partir d’aquell moment l’instrument en mans de Convergència deixava de ser social per passar a ser polític. Mai fins el 2003, CIU s’ha sentit més còmode de tenir una ERC petita, domesticada i molt cridanera. A la pràctica tenia la mateixa funció que havia tingut la Crida: els permetia perpetuar-se al poder i continuar amb la política d’anar a Madrid a pidolar, espantant als espanyols amb l’ombra d’ERC.

Superada l’etapa Colom, ERC va créixer i madurar el seu posicionament. Desplaïa enormement fer el paper de comparsa esvalotadora tota la vida i es tenia consciència de que que més enllà de la política del peix al cove, s’hi podia fer alguna cosa més. I l’acord del Tinell va ser el gran pas i, també, la sentència que dictava l’ordre de cerca i captura d’ERC. Havia deixat de ser instrument, per passar a ser un perill. Així, doncs, el problema d’Esquerra va ser saltar-se el guió. I des de llavors no ha passat un dia que no s’hagi intoxicat a l’opinió pública presentant a la gent d’Esquerra com uns morts de gana que es volen aprofitar del poder.

El nostre país fa temps que és de Convergència i quan dic que fa temps no parlo de quatre dies, parlo de fins i tot abans que es fundés la pròpia Convergència. Ells són els guardadors de la pàtria i la resta som el poble, l’amaniment que la intelligentzia d’aquest país ha anat movent pel tauler d’escacs, en funció del seu càlcul d’interessos. Una intelligentzia que, per postres, no ha sabut/volgut avançar el seu pensament nacional ni un mil•límetre més enllà del que havien deixat escrit i dit els homes del noucentisme.

És per això que ara em fa una especial gràcia quan un dirigent de les CUP diu en una entrevista per Catalunya Ràdio que no forma part dels seus objectius créixer i formar govern, tot sacralitzant el seu esperit combatiu. I fan bé si volen sobreviure a l’abraçada de l’ós. Ni fets a mida, CIU torna a tenir minoritzat l’independentisme i fàcilment teledirigible. Això sí, cridaner i suficient eixelebrat, per poder tornar a anar a Madrid a reclamar un peixet més per al cove amb l’excusa de que si marxen amb les butxaques buides, els independentistes l’armaran grossa.