Tothom recordarà el temps de la Crida. Un braç social instigat per Convergència. Teòricament incòmode al govern de la Generalitat, feia avançar el país en matèria de normalització lingüística. Allí on el govern de Pujol no s’atrevia a qüestionar o interpel•lar directament, ho feia la crida des de la “desobediència” civil, xiulant i pintant a RENFE, per posar un exemple, forçant pel poder de l’activisme a retolar i anunciar els horaris de tren en català.
Alguna vegada el mateix Pujol se n’havia vantat de la utilització de la Crida com un instrument per quan anava a Madrid a practicar la política al cove: -Oh, és que m’hauríeu de trapassar –el que fos- perquè sinó, aquests de la Crida, n’armaran una de grossa...
Però aquesta gent de la Crida es va fer gran o va ser conscient que aquest model s’esgotava en si mateix. I tot allò va perdre vigència i efectivitat. Curiosament el desembarcament a ERC per part de Colom i tota la generació se’n va dir Crida Nacional. A partir d’aquell moment l’instrument en mans de Convergència deixava de ser social per passar a ser polític. Mai fins el 2003, CIU s’ha sentit més còmode de tenir una ERC petita, domesticada i molt cridanera. A la pràctica tenia la mateixa funció que havia tingut la Crida: els permetia perpetuar-se al poder i continuar amb la política d’anar a Madrid a pidolar, espantant als espanyols amb l’ombra d’ERC.
Superada l’etapa Colom, ERC va créixer i madurar el seu posicionament. Desplaïa enormement fer el paper de comparsa esvalotadora tota la vida i es tenia consciència de que que més enllà de la política del peix al cove, s’hi podia fer alguna cosa més. I l’acord del Tinell va ser el gran pas i, també, la sentència que dictava l’ordre de cerca i captura d’ERC. Havia deixat de ser instrument, per passar a ser un perill. Així, doncs, el problema d’Esquerra va ser saltar-se el guió. I des de llavors no ha passat un dia que no s’hagi intoxicat a l’opinió pública presentant a la gent d’Esquerra com uns morts de gana que es volen aprofitar del poder.
El nostre país fa temps que és de Convergència i quan dic que fa temps no parlo de quatre dies, parlo de fins i tot abans que es fundés la pròpia Convergència. Ells són els guardadors de la pàtria i la resta som el poble, l’amaniment que la intelligentzia d’aquest país ha anat movent pel tauler d’escacs, en funció del seu càlcul d’interessos. Una intelligentzia que, per postres, no ha sabut/volgut avançar el seu pensament nacional ni un mil•límetre més enllà del que havien deixat escrit i dit els homes del noucentisme.
És per això que ara em fa una especial gràcia quan un dirigent de les CUP diu en una entrevista per Catalunya Ràdio que no forma part dels seus objectius créixer i formar govern, tot sacralitzant el seu esperit combatiu. I fan bé si volen sobreviure a l’abraçada de l’ós. Ni fets a mida, CIU torna a tenir minoritzat l’independentisme i fàcilment teledirigible. Això sí, cridaner i suficient eixelebrat, per poder tornar a anar a Madrid a reclamar un peixet més per al cove amb l’excusa de que si marxen amb les butxaques buides, els independentistes l’armaran grossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada