D’un temps cap aquí han pres protagonisme certs personatges que, cadascú d’ells, des del seu àmbit professional o d’actuació sobresurten més per la seva capacitat de divertir-nos, que no pas per la competència amb que desenvolupen les seves tasques. La fórmula que fan servir aquests personatges per atreure l’atenció és la transgressió presumptament espontània. És transgressió posar la Belén Esteban enmig d’una tertúlia perquè deixi anar els seus comentaris de peixatera. És transgressió que el primer que faci el guanyador d’un concurs de cançons sigui tocar-se els genitals per mostrar el seu respecte al públic que l’ha votat. I, també, és transgressió les gracietes que el senyor Ariel Santamaria acostuma a dir i fer quan està davant d’una càmara o un públic nombrós.
Està clar que la gent volem entreteniment (no ho dic jo, sinó les audiències). Per això aquests personatges pugen com l’escuma i omplen, cada vegada, més hores de televisió. Però fins i tot això té un límit i el més cràpula de nosaltres no admetria aquesta fórmula en tots els àmbits de la nostra activitat humana. Segur que a ningú li agradaria que el dentista que us hagués d’arrencar un queixal que fa un mal horrorós es presentés a la consulta vestit de superman o que el banquer que us ha de negar per enèsima vagada l’accés a una hipoteca portés una disfressa de la bruixa avorrida (per molt que li escaigui la indumentària). Igualment, per molta gràcia que ens faci, tampoc haguéssim admès, posem per cas, que la Belen Esteban fos la conductora del telenotícies que va informar sobre l’atemptat de l’11M o que s’hagués enviat a John Cobra a Haití perquè cobrís la informació del terratrèmol.
En canvi, amb Ariel Santamaria, sembla que això no tingui límits. Per exemple, mentre la resta de grups polítics s’esforcen en un debat electoral per presentar propostes serioses per millorar el benestar dels ciutadans, ell ofereix com a única recepta la construcció d’un follòdrom. I la gent no només es fa una cleca de riure, sinó que a més el premien amb el seu vot, oblidant que a aquest, com als altres, el mantenim entre tots. De la mateixa manera que l’audiència va premiar les sortides de to de John Cobra i el va classificar per representar a Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió, sense recordar-se que l’estada d’aquest individu, també la pagarem entre tots. Fins aquí arriben les semblances. Hi una cosa que els diferencia: quan parlem del fenomen Ariel Santamaria, l’anàlisi deriva cap a la desconfiança de la gent respecte als polítics, la fatiga que sent la ciutadania envers la política i s’explica el suport rebut com una revenja contra el sistema. En canvi, a ningú se li acudeix justificar l’elecció de John Cobra a partir de la ineptitud professional de la resta dels intèrprets, la qualitat soporífera de les altres cançons competidores o que en l’ànim de la gent que el va votar hi hagués esperit justicier.
Amb això, no estic negant que hi hagi fatiga de la gent envers el model polític actual, però aquest no és el motiu de creixement de l’Ariel Santamaria. El debat sobre el model polític és molt seriós i l’Ariel Santamaria com fenòmen no és ni causa ni conseqüència de la crisi de la política, té més a veure amb el nihilisme resultat dels postulats de la societat postmoderna que, tal com apunta Quim Monzó, és cínica perquè pensa que res pot canviar i valora més el narcisisme que la qualitat dels seus fets. I, té més a veure amb el sentit de responsabilitat i maduresa individual que amb una causa col•lectiva. Però, paradoxalment, és sobre la base d’aquesta societat perplexa que s’ha de construir el nou model de relacions entre la política i la ciutadania.
Mentre tant, hi ha qui encara confon les coses i, desorientat, alimenta el fenomen Santamaria, deixant-se guiar pel més pur tactisme polític. Es pensa que afavorint l’entrada de l’Ariel Santamaria al consell d’Innova ha avançat en alguna direcció i l’únic que ha fet és trencar el consens polític que havia existit fins ara al consistori de Reus i servia per marcar amb claredat la línia que separa el què és fer política del què es fer espectacle, divertiment; d’aquest que tant ens agrada i que cada dia proliferen més personatges que el practiquen i ocupa més hores de televisió. Però fins i tot això té un límit i el més cràpula de nosaltres no admetria...
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari